Som 10 milions
La tristesa de la terra
Quan convenia, les tribus ameríndies alçaven els ulls al cel per demanar aigua. La seva relació amb la terra era especial. Aleshores, a les planes vermelles de Minnesota o de Nebraska, ningú posava en dubte l’obligació dels homes envers la terra. Era normal rebre missatges del vent, dansar amb el foc per trobar-hi respostes, o bé cercar la visió en les petjades que els animals imprimien a terra. Es tractava d’un compliment tàcit, multidireccional, que generava deutes i tota classe de compromisos amb cadascuna de les formes de la natura; fos quina fos la petició, qui es dirigia al Gran Esperit ho feia assumint un deute ineludible amb totes les seves capes. Tenir un bon tracte amb aquestes capes no era una opció. Tant era així que quan cantaven per demanar pluja, o per aturar-la, ho feien a través d’un contracte entre iguals, en què la relació entre la persona i la naturalesa era d’una consistència difícil de trencar.
En el nostre temps, per més que la comunitat científica hagi anunciat de manera reiterada que l’adveniment del canvi climàtic és una realitat perillosa i imminent, la relació dels humans amb la natura continua sent llastimosa. Va ser un psicòleg austríac, Paul Watzlawick, qui va desenvolupar la idea que “era impossible no comunicar”. Una de les coses que explicava era que no podíem amagar la nostra resposta als altres, potser disfressar-la o amagar-la, però mai no comunicar, no respondre. El mateix succeeix amb la natura. Sembla que la civilització i el progrés –que haurien de servir per enriquir els vincles amb la natura– són lluny d’establir una relació cordial amb la terra que les ha parit. Éric Vuillard ho expressa així en la novel·la que porta per nom Tristesa de la terra (Edicions 62): “La civilització és una immensa bèstia insaciable.”
Quinze dècades abans de l’asseveració de Paul Watzlawick, lluny de les biblioteques i dels laboratoris, les tribus sioux ja havien assimilat sobre manera que era impossible no comunicar, no respondre. Els primers pobladors amerindis d’Amèrica ja sabien que la informació circulava i que la qualitat de la relació amb la naturalesa era fonamental per viure plenament. Utilitzant l’expressió lakota mitakuye oyasin, que podria traduir-se com ‘per totes les meves relacions’, o bé, ‘totes les coses estan relacionades’, les cultures ameríndies expressaven la voluntat de conviure de manera interconnectada, en xarxa, cooperant amb la terra i amb totes les formes de la naturalesa.
D’aleshores ençà ha plogut molt, i la desmemòria ha deixat una ferida insondable difícil de curar. Ni la ciència, sense braços, ni la política, sense cor, són capaces de regenerar cures i escurçar la distància amb la tristesa de la terra. Avui, acomodats a dins d’un solipsisme errant, els humans insisteixen a trobar una distància neutral amb el que passa a la terra. I la relació amb la terra mai és neutral.