Joves xerrant a la plaça

Travesso a peu una plaça pública just en un moment en què està plena de gent jove. Són les onze del matí d’un dia laborable i a la zona abunden centres de secundària. Interpreto que és l’hora del descans entre classes i que aquella marabunta supera els setze anys, perquè, si no vaig errada, és quan els mestres donen permís per abandonar l’edifici i fer un mos. Caminen a poc a poc, o s’amunteguen en grups allà on troben lloc per plantar el paner. Parlen pels descosits. Una probabilitat és que vinguin d’empalmar un parell de classes en què no se’ls ha permès obrir la boca i ara tenen prou material a la recambra. Deuen tenir una relació familiar entre la majoria d’ells, i mira que en són un bon grapat, perquè cada dos per tres es dirigeixen els uns als altres com a hermano o bro. És difícil extreure cap conclusió dels seus temes de conversa perquè és obvi que ningú mira d’arreglar el món quan pot desconnectar uns minuts de la feina, o en aquest cas del centre on estudien. Simplement se’ls veu contents. Molts se saluden entre ells. Les xarxes socials amplifiquen les amistats, amb un concepte de germanor molt diferent al que tenim les generacions que ens hem fet grans i que comptem els veritables amics amb els dits de les mans. Em proposo un objectiu, mentre deambulo: vull trobar la persona. Ni que sigui una. La plaça està situada en un barri que queda a escassos minuts del centre de la ciutat, així que els instituts de la zona acullen realitats molt diverses. Per tant, no deu ser tan complicat. Paro l’orella a veure si, ni que sigui en un descuit, algú fa el salt a l’altra banda. Però no hi ha manera, i no és que no hi hagi joves al punt de trobada. Desisteixo del repte quan comprovo que no hi ha ni una sola persona que parli català, almenys amb els col·legues de l’aula. I encara hi ha qui pensa que no tenim un problema amb la llengua.