L’esperança dels voluntaris

Dit així pot sonar un pèl presumptuós i tot, però res del que puguin haver vist, sentit o llegit iguala l’impacte emocional que suposa haver copsat en viu l’empremta de la tragèdia al País Valencià. L’escena, dit per la mateixa gent d’allà, és gairebé pròpia d’un escenari bèl·lic especialment a Paiporta, on el rastre de les destrosses és present a cada racó. I això, justament, és un dels fets que més impressionen, la magnitud d’un desastre que no només es va acarnissar amb les àrees limítrofs del barranc del Poio, sinó que es visualitza en quilòmetres i més quilòmetres de l’Horta Sud enllà.

Però enfront d’això també hi ha una estampa, la dels voluntaris, que ens ve a dir que no tot està perdut en aquest món. La immensa majoria són gent molt jove, que s’han menjat nits de carretera divendres per ja ser allà dissabte i ajudar en el que calgui. I si no hagués estat per ells, molt pitjor pinta tindria tot ara mateix, ja que, amb els equips d’emergència col·lapsats, van ser ells els qui en les primeres hores van estar al costat dels veïns, netejant cases o locals, per mirar d’atenuar la fuetada inicial de la barrancada. Un esperit altruista, el seu, que demostra moltes coses, però per damunt de totes, que hi ha una notabilíssima capa de joves que, en contra del que es diu, tenen consciència social. Si no, no serien allà a canvi de res. El gran interrogant, o debat, és com pot ser que aquest enorme capital polític col·lectiu, tan necessari en temps de tenebres com els actuals, no trobi la manera de canalitzar-se i constituir-se en una palanca de canvi. Perquè que aquests joves desconfiïn i no vulguin saber absolutament res dels partits i l’engranatge institucional, no deixa de ser positiu. No estan per orgues. Perquè, si hi fos, l’Ovidi avui potser ens cantaria que els voluntaris de l’Horta ja no s’acontenten només amb les molles. Volen el pa sencer.