Catalunya, un país laic

Ara que ve Nadal, és un bon moment per recordar que el nostre ha estat un país cristià durant anys i panys, tot i que ara hi ha una separació clara del poder polític i religiós i la societat és molt més laica que abans. Això vol dir que per primer cop des de fa un munt de segles molts catalans no som creients, no anem a l’església els diumenges i la religió és cada vegada menys present a les nostres vides, mentre que les generacions anteriors fins temps immemorials vivien immersos en el cristianisme. En aquells temps la majoria de la població era analfabeta però coneixia la Bíblia perquè anaven a missa cada diumenge i el capellà els l’explicava. Les esglésies romàniques estaven decorades amb frescos on es representava Jesucrist, els sants, escenes bíbliques i també el dimoni i l’infern, que eren molt útils per atemorir els parroquians perquè no pequessin, sota la terrible amenaça del foc etern.

La presència de la religió en el dia a dia també es manifestava en el llenguatge, amb expressions que abans es deien però ara gairebé no diu ningú, perquè en una societat laica ja han perdut sentit. Quan es parlava d’un mort, es deia “Déu l’hagi perdonat”. Sempre que alguna cosa havia anat bé, es deia “Gràcies a Déu”. Quan es parlava del que es faria en un futur, es deia “Si Déu vol”. Si una persona o situació eren errants o caòtiques, eren “deixades de la mà de Déu”. Quan algú tenia dificultats, havia de necessitar “Déu i ajut”. Si una situació no tenia remei, es deia “Què hi farem, alabat siga Déu”. Quan es parlava d’un malfactor, s’invocava la revenja divina tot dient “Déu té un bastó que pega sense fer remor”. Quan algú suportava una situació difícil, es deia “Quina creu que porta!”, en referència al Via Crucis. Una exclamació habitual era “Valga’m Déu”. I a l’hora de saludar, no faltava el “Déu vos guard”, o bé “Ave Maria puríssima”, que calia contestar amb “Sens pecat fou concebuda”. La llista d’expressions és inacabable. Si algun millennial llegeix aquest article, fet força improbable ja que el jovent llegeix poc la premsa, tot això que explico li sonarà a xinès, i potser només reconeixerà l’expressió Ave Maria per la cançó de David Bisbal “Ave María, cuándo serás mía”.

Els immigrants que estem rebent des de fa dècades provenen en molts casos de societats on la religió té molt pes i són com un mirall del nostre passat. Alguns llatinoamericans utilitzen expressions similars a les dels nostres avis i van molt a l’església, lloc que a més a més els serveix per socialitzar-se amb la seva comunitat, fet que també passava al nostre país fa temps: la gent es trobava diumenge a l’hora de missa. Els musulmans, per la seva part, també són en general força religiosos, fan servir la famosa expressió insha’Allah, que era el nostre Si Déu vol, i quan parlen en català o castellà i tradueixen de la seva llengua, diuen sovint “Gràcies a Déu” i expressions similars.

Una part important de catalans ja no tenim religió, però no per això hem de deixar de conèixer-la. Malgrat totes les atrocitats que ha perpetrat l’Església durant segles, no hem d’oblidar que la cultura europea té un component essencial de cristianisme en les festes que celebrem, en les dites populars i les representacions artístiques i culturals. Sense un coneixement de la Bíblia és impossible entendre un refrany, la simbologia d’una catedral, una pintura de Caravaggio o el Messies de Händel. Dissortadament, la nostra societat cada cop té menys coneixement de la seva pròpia cultura religiosa, fet que la converteix, senzillament, en una societat ignorant.