Estimat Salvat-Papasseit

Aquest any que s’està aca­bant ha estat l’Any Sal­vat-Papas­seit, ja que s’han com­plert 100 anys de la mort d’aquest gran poeta. La Ins­ti­tució de les Lle­tres Cata­la­nes ha por­tat a terme tota una sèrie interes­sant d’actes i acti­vi­tats a l’entorn del cen­te­nari que ha anat des d’expo­si­ci­ons i reci­tals fins al bateig d’una uni­tat de fer­ro­car­ril amb el nom del poeta. Sal­vat era d’ori­gen humil, no va poder estu­diar gaire i a cap edat ja es va posar a tre­ba­llar. Va ser auto­di­dacte i de jove­net va exer­cir un acti­visme polític de tendència anar­quista a través de dife­rents publi­ca­ci­ons i asso­ci­a­ci­ons a les quals va pertànyer. La política el va dece­bre i final­ment va des­co­brir la seva veri­ta­ble vocació: la poe­sia. Només ens va dei­xar cinc lli­bres de poe­mes, ja que va morir pre­ma­tu­ra­ment de tuber­cu­losi als 30 anys. La seva poe­sia va ser des­co­ne­guda durant dècades, fins que als anys sei­xanta va ser redes­co­berta i ree­di­tada.

Vaig des­co­brir Sal­vat-Papas­seit a l’ado­lescència, gràcies als pro­fes­sors de català que vaig tenir a l’ins­ti­tut San­ti­ago Sobrequés de Girona, la Sacri i en Quim. Eren èpoques en què l’ense­nya­ment era con­si­de­rat un pilar fona­men­tal de la soci­e­tat i els docents eren trac­tats amb res­pecte i admi­ració com a trans­mis­sors de conei­xe­ments i cul­tura a les noves gene­ra­ci­ons. Als 17 anys vaig com­prar les poe­sies com­ple­tes de Sal­vat, edi­ta­des per Ariel, lli­bre que encara con­servo, tot i que en un estat una mica lamen­ta­ble per haver estat lle­git i relle­git molts cops. Sal­vat és un poeta amb el qual és fàcil con­nec­tar, i si la poe­sia, com tota forma d’art, ha estat feta per des­per­tar emoció, en Sal­vat ho va acon­se­guir.

Josep Pla li va dedi­car un capítol de la seva quarta sèrie d’Home­nots. Va escriure d’ell que era un “anar­quista sen­ti­men­tal”, que tenia sem­pre un aspecte malaltís, que escri­via poe­sia “com l’aigua clara” i que “uti­lit­zava un català ple de natu­ra­li­tat i des­proveït de tota petulància”. Creia que, en con­tra­po­sició amb el cinisme que de vega­des ama­rava la soci­e­tat, Sal­vat fou “can­dorós, i d’una sim­pli­ci­tat i pue­ri­li­tat espe­rançades i ple­nes de fe” i que aquest va ser “el seu més gran honor, d’una dig­ni­tat ele­vadíssima”. Acaba el capítol reblant: “Sal­vat és un dels més grans poe­tes del seu temps en aquest país.”

Els bons poe­tes són capaços d’extreure de la llen­gua en la qual escri­uen una màgia a la qual difícil­ment arriba la prosa. Les llicències poètiques i el llen­guatge evo­ca­dor cons­ti­tu­ei­xen un gènere molt admi­ra­ble quan algú acon­se­gueix cul­ti­var-lo de manera excel·lent, com és el cas de Sal­vat. La poe­sia es pot lle­gir en silenci i en la inti­mi­tat, o bé es pot reci­tar en públic. Jo soc dels que pen­sen que aquesta segona opció és la millor i que la poe­sia ha estat escrita per ser reci­tada per un bon rap­sode o un bon actor, com es feia en temps d’Homer amb els poe­mes èpics. Ales­ho­res es con­ver­teix en un acte solemne d’home­natge, no només al poeta, sinó a la llen­gua en la qual escriu. Fa algu­nes set­ma­nes vaig assis­tir a un home­natge a Sal­vat que por­tava el nom de Visca l’amor, en el qual Jordi Boi­xa­de­ras va reci­tar de manera magis­tral alguns dels seus poe­mes men­tre Marina Pra­des rela­tava la seva vida i can­tava algu­nes cançons amb lle­tra del poeta. De fet cal dir que ha estat un dels poe­tes més musi­cats en aquest país: Ramon Mun­ta­ner, Joan Manuel Ser­rat, Toti Soler i Xavier Ribalta van can­tar poe­mes seus i Ovidi Mont­llor li va dedi­car un disc sen­cer. Can­tar un poeta és una manera d’esti­mar-lo. Un país que estima la seva llen­gua estima els seus poe­tes, i Sal­vat-Papas­seit es fa esti­mar des del pri­mer vers que lle­gim.