El desgavell de la sanitat

Que sí, que ja sabem que la sanitat pública és de deu, o de quinze, quan tenim un problema realment greu i que tots tenim claríssim que les primeres portes a les quals picaríem, si ens diagnostiquessin una malaltia de les que volem ben lluny, serien les de l’hospital que pertany a aquesta xarxa. També sabem, perquè qui més qui menys ho ha pogut constatar, que l’excel·lència dels professionals que hi treballen, almenys de la gran majoria, no es pot posar en dubte. Ara bé, si parlem de l’atenció que rebem quan per sort es tracta d’anomalies que no són greus, el sistema s’acosta cada cop més a un desgavell. El darrer exemple viscut en pròpia pell: d’un temps ençà, el meu fill té símptomes que són propis d’una al·lèrgia, com per exemple esternuts continuats, ulls vermells i plorosos... El seu pediatre, que tenir-lo a ell a mà és el més similar que hi ha que et toqui la loteria, va demanar les primeres analítiques, però no troben la clau. Així que el va derivar al metge al·lergòleg. Contra tot pronòstic, un SMS m’indica que ja tinc programada la primera visita i que serà imminent, però amb un matís important: serà telefònica. Quan veig que la trucada tindrà lloc en un dia i en una franja en què serà molt complicat que pugui estar pendent del mòbil, se m’acut demanar un canvi a una data més òptima. “El primer forat és el setembre de l’any que ve”, sento que diuen a l’altra banda. No tinc cap dubte que ho he entès malament, o que, si ho he entès bé, la professional de l’altra banda s’ha confós. Li faig notar que m’ha dit que no em podran trucar fins d’aquí a deu mesos, per tal que rectifiqui. “No, no, li ho he dit bé, és que està tot molt atapeït”, em confirma. Ho pregunto per tercer cop perquè no hi dono crèdit. I hi torna. Així que ara estic dubtant si trucar de nou, perquè és tot tan bèstia que segueixo pensant que ha d’haver-hi un error.