Sense comparació

Suposo que, tal com estava previst, un d’aquests dies s’inaugurarà l’estació Königsplatz del metro de Munic. Serà una estació única al món.

Cent vint metres de paret a cada costat de la plataforma central tenen incrustats prop de cinc-cents plafons metàl·lics en els quals s’han reproduït una sèrie d’obres d’art: Els quatre apòstols de Dürer, pintures de Rubens i Ticià, estàtues, vasos grecs, etc. De fet, es tracta d’una guia resumida del contingut dels museus que hi ha al voltant de la plaça on s’ha fet l’estació de metro. S’han triat algunes obres mestres d’aquests museus i s’han reproduït amb una perfecció admirable, i amb la tècnica més moderna, sobre les planxes incorporades a les parets de l’estació. He vist fotografies d’aquestes planxes, i la qualitat del color aconseguit és extraordinària.

Els viatgers del metro, quan entrin a l’estació de Königsplatz, tindran la sensació d’entrar en una autèntica galeria d’art. A més, uns rètols oportuns indiquen a quin museu es troben els originals de les obres exposades. No hi ha dubte que, mentre esperin l’arribada del metro, els ciutadans de Munic es familiaritzaran amb aquestes imatges, i d’alguna manera podrem dir que els museus han sortit al carrer per a interessar la gent. És possible que aquesta mostra estimuli l’anada al museu per a veure l’original i la resta de les col·leccions.

Alemanya és un país ric, i suposo que la ciutat de Munic no deu patir el dèficit econòmic que arrossega Barcelona. Això obliga a defugir qualsevol comparació massa fàcil i, en definitiva, injusta. L’estació de Königsplatz s’ha pogut permetre el luxe de no dedicar tots aquests metres de paret a la publicitat comercial. Des de la nostra situació, el fet fa impressió.

Perquè nosaltres arribem a creure que sense un suport publicitari aquí no es pot fer res. No es pot fer una obra pública sense posar-hi tanques amb anuncis, no es poden instal·lar papereres a l’autopista sense que hi figuri el nom d’un producte, no es poden posar cabines telefòniques sense enganxar-hi publicitat. Hi ha publicitat en les targes lluminoses que anuncien els noms dels carrers, i algun dia passarem la vergonya cívica de veure’n en els taxis.

La publicitat és defensable com a font d’informació, però pot convertir-se en un agent de deformació, en el sentit que ocupa abusivament la superfície pròpia del que se n’ha dit “mobiliari urbà”, i és capaç de desnaturalitzar una plaça o una façana. Hi ha un tipus de lletra i una mena de colors que no s’haurien de permetre sobre determinats edificis o en certes perspectives.

Seria bonic de poder convertir l’estació de metro de la plaça d’Espanya en una mostra del Museu d’Art de Catalunya i d’altres col·leccions importantíssimes reunides a Montjuïc, però abans hem de canviar moltes altres coses, les més vulgars, les de cada dia i cada carrer. En la situació actual de Barcelona, inventar-se una Königsplatz seria una fatxenderia i un esnobisme antisocials. Hem de tenir consciència de subdesenvolupament.