Podrem anar a tot gas?

Hem estat a punt de quedar-nos sense gas, i dic “hem estat” amb un risc evident: que no s’hagi aconseguit de superar la situació crítica i en aquests moments no es puguin encendre les calefaccions ni les cuines que treballen amb gas ciutat o gas natural.

El problema ha coincidit amb una exposició que Pere Duran i Farell ha fet en el transcurs de les Jornades sobre l’Energia organitzades per la Cambra de Comerç de Barcelona. El senyor Duran i Farell és, precisament, president de Catalana de Gas, i ha proporcionat una informació molt significativa.

De les 98 ciutats de tot l’Estat que tenen xarxa de gas, 62 es troben a Catalunya.

Pràcticament som els únics que fem un consum estimable de gas natural, i si, avaluat per càpita, el consum estatal de gas equival només al 15 per cent del que acredita la Comunitat Econòmica Europea, a Barcelona arriba al 50 per cent.

Més encara: la participació del gas natural en l’estructura de l’energia primària mundial és del 20%; a la CEE, del 18%; a la “província” de Barcelona, del 15%… i en el conjunt de l’Estat, del 2%.

Últimes dades reveladores: en el conjunt de l’Estat espanyol, només un de cada 54 habitants és abonat al gas, mentre que a la “província” de Barcelona hi és abonat un de cada 7. Pràcticament el mateix índex que presenta la CEE: un de cada 6.

La conclusió és clara: des del punt de vista de consumidors de gas, som europeus. La desgràcia és que depenem d’una política energètica d’àmbit estatal que no té en compte en el sector del gas, com diu Duran i Farell, la particular realitat gasista de Catalunya. Depenem concretament d’ENAGAS –Empresa Nacional del Gas, SA–, que té el monopoli d’emmagatzemar el gas procedent de l’estranger i de servir-lo a les distribuïdores, i aquest monopoli, que es troba en mans de personatges lligats al govern present o passat o a d’altres empreses energètiques, actua amb un desconeixement lamentable de les necessitats de gas de Catalunya.

Pere Duran afirma que és indispensable connectar amb Europa per tal de poder enllaçar amb l’eficaç xarxa de gasoductes de la Comunitat, que és l’única que ens pot donar una garantia suficient de subministrament. És a dir, no podem estar a mercè de la imprevisió o de la indiferència dels organismes estatals.

El problema del gas es relaciona, és clar, amb tot el plantejament global o programa energètic aplicable a Catalunya durant els pròxims anys, i del qual depèn –no ho oblidéssim pas– la nostra relativa possibilitat d’autodeterminació o, si voleu, d’autonomia, en la més vàlida accepció del mot. No fa gaire, Santiago Vilanova va escriure en aquest diari un article important sobre aquest tema, i a mi no em correspon ni passar per expert ni fer-ne una anàlisi rigorosa. Em limito a dir que la batalla del gas és una prova més de la situació d’inferioritat en què ens trobem quan volem lluitar per una Catalunya apta per a organitzar-se i progressar, al costat de les nacions que tenen la capacitat de decidir sobre els recursos energètics vitals.