Sebastià Gasch

“El 1920, Barcelona era la porta de l’estranger. Les primeres novetats, les darreres audàcies de París, Londres i Berlín repercutien immediatament a la nostra ciutat. Ferran Bayés va fer el miracle de convertir Barcelona en un dels grans centres del “music hall” europeu. A més de les revistes del Principal Palace, Bayés presentà Maurice Chevalier, Mistinguett, Mayol, Yvonne George…” Ho escrivia Sebastià Gasch, que ara acaba de morir. Era el seu món. El món del teatre Eldorado, de la Sala Imperio, de la Taverna dels Tenors, de la Barcelona artística i nocturna, feliç i satisfeta perquè “el fantasma de la guerra havia mort d’un esglai a Versalles”.

També fou crític d’art, de circ i de cinema i col·laborà en nombroses publicacions. Amb un instint molt despert per a sintonitzar amb l’avantguarda, fou amic de Joan Miró, de García Lorca, de Dalí, i signà el “Manifest groc”, tan escandalós en el seu temps.

Després de la guerra anà a França, i en tornà el 1942, i des del 1946 s’aixoplugà a “Destino”. El país idíl·lic en què havia viscut Sebastià Gasch s’havia fos, i la lluita per la vida exigia una duresa per a la qual Gasch no estava preparat. Jo el vaig conèixer aleshores, quan intentava de mantenir la polidesa de l’antic dandy amb uns migrats recursos econòmics, perquè Gasch és un exemple de com els escriptors més admirats poden ser els més mal pagats.

Era tot un personatge, un personatge “d’abans de la guerra”, carregat de cultura i de tafaneria, i que barrejava estranyament els llampecs de l’agressivitat verbal quan comentava fets o persones, amb la pràctica d’una cortesia social impecable. S’esverava fàcilment, i imagino les angúnies que devia passar en saber que, després del 39, un militar que havia arribat a Barcelona anava preguntant amenaçadorament “dónde está el Gatx ese”… Resultava que aquest senyor tenia una amiga ballarina de la qual Sebastià Gasch havia fet, anys endarrere, una crítica adversa.

Quan jo escrivia als cafès, hi havia coincidit sovint, amb Gasch, que hi anava, més que res, a llegir i a badar. Quan en una ocasió contestà el qüestionari Proust, a la pregunta “quina és la vostra ocupació preferida?” respongué això: “les terrasses dels cafès”. Gasch tenia vocació d’espectador de la vida, però la vida volia obligar-lo a treballar –ell s’hi resistí tant com pogué.

Jo he estat sempre un gran admirador de la prosa d’en Gasch. A partir d’una enorme capacitat d’anàlisi del detall, Gasch construeix un llenguatge narrativament molt ben articulat i que té, per damunt de tot, una vivor i un suc esplèndids. Amb quatre pinzellades evoca una atmosfera. Amb el pas dels anys no va perdre mal l’amenitat i la tensió expressiva.

Ja fa anys que no sortia de nits… Molt abans, però, aquelles barcelonines “nits d’en Gasch” ja havien deixat de sortir al carrer. Els seus articles en seran sempre un incopiable i agredolç testimoni.