L’ordre, la pesseta i Josep Pla

En una visita que vaig fer a Josep Pla, al mas Pla a Llo­friu, tres dies després d’haver-hi anat els que ales­ho­res eren prínceps Joan Car­les i Sofia, la con­versa que vam tenir va ser llarga i en un moment em vaig interes­sar per com havia anat la visita prin­ci­pesca. Recordo, entre altres coses, i així ho tinc ano­tat, que Josep Pla estava pre­o­cu­pat per com podria anar la Tran­sició i em diu: “Li vaig dir a aquell noi que no s’oblidi que l’ordre va lli­gat amb el valor de la pes­seta.” Em sem­bla una frase genial i amb poques parau­les l’escrip­tor de Llo­friu expres­sava els efec­tes que els desor­dres tenen en l’eco­no­mia.

Tot i que les parau­les del gran escrip­tor empor­danès seguei­xen ple­na­ment vigents, sem­bla que molts líder polítics i soci­als actu­als no ho tenen clar, més aviat sem­bla que dis­fru­ten i es tro­ben còmodes en l’esbronc i en el desor­dre com a jus­ti­fi­cació de les seves rei­vin­di­ca­ci­ons polítiques, per mino­ritàries i equi­vo­ca­des que siguin.

La faci­li­tat que ofe­rei­xen les xar­xes soci­als –que són uns mit­jans de comu­ni­cació incon­tro­lats i molt sovint anònims per escam­par les seves acci­ons, els seus dis­cur­sos i les seves imat­ges impu­ne­ment– està cre­ant una mena de dic­ta­dura de l’opinió per la qual ningú pot estar fora del seu dis­curs i del seu pen­sa­ment sense ser ata­cat seve­ra­ment per aquests defen­sors de la seva puresa.

Aquest clima és tan fort que fins i tot aquells que tenen un dis­curs dis­si­dent al seu ràpida­ment són neu­tra­lit­zats i com­ba­tuts a base d’eslògans molt pri­ma­ris que no resis­tei­xen un mínim debat d’idees. I voler fer bona política amb mals polítics és una qui­mera.

Fa uns anys que el nos­tre país llisca cap a una mena de nar­copaís sense que sur­tin veus potents que denunciïn aquesta deriva tan peri­llosa i, sobre­tot, sense que els res­pon­sa­bles d’atu­rar-ho hi posin remei. Alguna cosa deu pas­sar perquè Cata­lu­nya sigui un país de pro­ducció de droga, d’esta­bli­ment de tota mena de màfies i càrtels de tots els països, de mal­fac­tors que venen aquí a delin­quir, a atra­car i a robar, i de sica­ris fent ajus­ta­ment de comp­tes. A més de ser el paradís de l’ocu­pació i de la rein­cidència delic­tiva. I tot aquest des­ga­vell delic­tiu que va en aug­ment cada dia, i cada dia amb delic­tes més greus, els res­pon­sa­bles, els que hi han de posar atu­ra­dor, només els sents jus­ti­fi­cant-se amb estadísti­ques com a coar­tada, o amb un dis­curs bonista de resig­nació incom­pa­ti­ble i inac­cep­ta­ble per a un res­pon­sa­ble.

La res­pon­sa­bi­li­tat de man­te­nir la segu­re­tat, de defen­sar la pro­pi­e­tat pri­vada i de l’ordre esta­blert als car­rers i pla­ces són tas­ques que hem dele­gat en exclu­siva a la política que ha de fer les lleis apro­pi­a­des, a les for­ces de segu­re­tat que han d’impo­sar l’ordre, i a la justícia que ha d’apli­car les lleis. I és per aquest fi que els hem dele­gat capa­ci­tat de legis­lar, de jut­jar i l’exclu­si­vi­tat d’usar la violència, si és necessària. I l’excusa que la mul­ti­rein­cidència és un pro­blema d’unes lleis mal fetes que com­pli­quen expul­sar-los ràpida­ment, fa la sen­sació que és una bar­reja d’inca­pa­ci­tat i de manca de volun­tat, i aquesta dei­xa­desa té uns cos­tos soci­als i econòmics crei­xents que cada vegada desa­cre­dita més la marca Cata­lu­nya.

Amb cada ocu­pació d’un pis, roba­ment d’un rellotge, telèfon mòbil o mone­der al car­rer, amb cada apu­nya­la­ment, mort a trets o bara­lla amb dagues, amb cada acte vandàlic a plena llum del dia enre­gis­trat amb el mòbil, el nos­tre país va caient en un pre­ci­pici.

No enten­dre la lliçó de Josep Pla que l’ordre, i en aquest cas la segu­re­tat, va lli­gada amb l’euro, ens empo­breix a tots.