La veritat del romancer

Com que tinc una flaca per la poesia popular, m’he empassat vers a vers el “Romancer Català”, inclòs ara en la col·lecció “Les millors obres de la literatura catalana”; és una selecció dels textos recollits per Manuel Milà i Fontanals. Hi ha cançons històriques, de bandolers, novel·lesques, religioses, de costums… Les més difoses solen ser les religioses i les líriques, perquè segurament uns determinats escrúpols –morals, estètics…– han fet que durant anys es dissimulessin els ingredients de crueltat, sexe, anticlericalisme, etc., que definien una part del cançoner popular. Aquest volum ens permet d’adonar-nos de la diversitat intencional que enriqueix el romancer català.

Hi ha peces d’una grandesa dramàtica servida per un llenguatge d’admirable qualitat, com el de don Joan, que, en tornar de la batalla, diu a la seva mare: “A les batalles del rei n’hi van molts, no en tornen gaires / no en tornen sinó els hereus que en són fills de bones cases./ Trist de mi si en só tornat amb cinquanta-nou llançades: / el cavall porta les nou, trist de mi totes les altres”./ “Ai, meu fill, deixa’t d’això, puja a les cambres més altes, /que veuràs les brodadores que broden seda i plata, / també veuràs ta muller com als braços té la infanta”./ “No em cuido de brodadores que broden seda ni plata / ni tampoc de ma muller ni d’infanta puc cuidar-me./ Mare, feu-me fer el llit d’allí on jo solia jaure, / pugeu-m’hi llençols prims i les coixineres blanques; / no me’l feu gaire bé, que no hi duraré gaire…”

Passem del tremp dramàtic a la gràcia de “La meva enamorada és filla de Lledó; / li’n podeu mirar els braços, són blancs com un cotó. / Mirau’se-li la cara, és neu del Canigó, / mireu’se-la com balla de punta de taló, / el vent de seus faldilles don aire al ballador”…

Vet aquí un altre camp de creació popular: “Maridat me n’han dat la setmana passada, / me l’han dat tan petit que enlloc no hi abasta./ Per a pujar al llit té menester una caixa./ Dalt del llit que va ser, les puces se’l menjaven, / l’agafo amb un braçat, a estable el portava;/ estable que va ser les mules lo xafaven./ L’agafo amb un braçat, al galliner el portava, / al galliner que va ser lo gall l’espicassava” […] “Lo riu baixava gros, l’aigua se l’emportava, / se’n va anar riu avall, riu amunt l’en buscava, / a comptes de plorar a beure me’n posava./ A comptes de tocar a morts faig tocar les campanes”.

I també “Só estat en una ciutat que la Xauxa s’anomena./ Les parets en són de sucre i les portes de canyella, / els carrers enrajolats de rajola de València./ Al mig d’aquella ciutat, hi passa un riu de vi negre, / d’aiguardent i del bon vi naveguen nostres galeres / i una bassa de mel dolça set molins molen atesa / i en el «ruedo» de la bassa els arbres llencen moneda, / les herbes llencen confits, clavells i roses les pedres./ I els que volen treballar els agafen i els desterren…”

Davant la diversitat de temes i estils del nostre romancer, penso que la visió que ens ha arribat de la literatura popular catalana ha estat més “convencional” que autènticament “tradicional”.