Alberto no ha pogut suportar-ho

Els diaris italians n’han parlat extensament: un noi de disset anys, Alberto Fatuzzo, ha assassinat els seus pares i un germà. L’explicació que ha donat és la següent: “Els meus pares s’estaven barallant contínuament, i jo no podia resistir-ho més. La nit que vaig fer-ho també s’havien maltractat, i es van tancar en el seu dormitori, on no paraven de cridar i d’insultar-se. Arribà un moment que vaig comprendre que no podíem continuar d’aquesta manera, i vaig agafar l’escopeta del meu pare…”

Estalvio al lector la resta de la confessió, terriblement angoixant, perquè després de matar la família el noi va fer la seva vida normal: anà a missa, participà en un grup d’activitats juvenils i menjà una pizza amb la seva xicota.

Sí, no és cap error: anà a missa. El rector de la parròquia diu que Alberto era un dels millors elements del grup de joves, que ajudava els vells, que feia una abnegada tasca social. Cristià practicant, amable i humil, no encaixa amb el clixé de marginat, drogat, patològic sexual, “jove sense valors”, etc.

És aquesta condició de noi assenyat i simpàtic el que ha deixat estupefactes els italians. I que Alberto hagi explicat la seva monstruosa decisió d’una manera tan senzilla i tan autèntica: “Els meus pares s’estaven barallant contínuament, i jo no podia resistir-ho més”. Els psicòlegs s’han pres molt seriosament aquest argument, i creuen que és molt probable que la sobtada i brutal explosió del xicot s’hagi produït a causa de l’acumulació, dia a dia, i un any darrera l’altre, de l’agressivitat provocada –i forçadament continguda– per la visió d’uns pares que s’insultaven i es maltractaven constantment; alguns hi afegeixen el xoc de la hipocresia, perquè els pares eren considerats en el barri “gent com cal”.

Ara que es parla del divorci, veig que encara hi ha força gent que pensa com Cervantes: “que vale el peor concierto más que el divorcio mejor”. El jove Alberto Fatuzzo, que era un noi sa, de bona pasta, ens ve a dir tràgicament el contrari. S’ha dit, amb raó, que és bo per als infants i els adolescents ser educats per un pare i una mare, però no es diu prou que això és veritat amb una condició: que el pare i la mare donin un exemple de convivència. Si el matrimoni crea un infern familiar, és hora que algú pensi en els drets del fill i a salvar la seva estabilitat psíquica i emocional. Jo penso que és preferible una bona relació amb una persona –el pare o la mare– que una mala relació amb dues.

Cal ser una mica prudents, doncs, quan es fa servir contra el divorci l’argument del “bé dels fills”. No generalitzem, si us plau. El millor que poden fer dues persones que s’agredeixen és deixar-se d’agredir, i sovint l’únic camí és separar-se. Perquè el fill necessita pau a casa, sense la qual el caràcter, la intel·ligència i la sensibilitat en formació quedaran afectats. Jo n’he vist casos quan, tot just llicenciat en dret, vaig treballar un cert temps en una assessoria gratuïta, en la secció de dret de família. Si admetem la separació, hem d’admetre el divorci com una possibilitat de fer un lògic i positiu pas endavant: la reconstitució –en benefici d’un home o d’una dona, i d’uns fills– d’una unitat familiar.

En el cas, és clar, que es cregui en el matrimoni.