Posar oli en un llum

De l’anada del president Salvador Illa a la fira de l’oli nou de Jaén a Sabadell ja se n’ha dit quasi tot (i se li ha dit de tot!). L’oli és un element tan propi de la personalitat del país que ha permès recórrer a tota mena de locucions per qualificar aquest suport a l’oli andalús just el dia que se celebraven festes de l’oli nou català: a Reus, a Maials, a les Borges Blanques, i tantes altres localitats i cellers. Només per dir-ne algunes de les que ja s’han publicat, la riquesa expressiva de la llengua ha permès anar de la “relliscada” del president a la “bassa d’oli” en què vol convertir el país, passant per la “taca d’oli” estesa a la xarxa i fins a recordar que “qui trafica oli, se n’unta els dits”.

El cas és que la joia del Diccionari Català-Valencià-Balear de Mn. Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll dedica fins a nou pàgines a l’oli, amb il·lustracions i tot, i encara ens permetria dir alguna cosa més del gest presidencial. Per exemple, que “no tenia ni sal ni oli” –va ser una mica ximplet–, que com a acte de promoció va ser de “pa sucat amb oli” –va tenir poc valor– i que en lloc de “posar oli en un llum” –ser un remei ràpid–, amb el seu gest, Illa “va beure oli” –caigué en el perill–. Però n’hi ha una que pot justificar que torni al tema: “la veritat sura com l’oli”.

Un il·lustre sociòleg alemany, Karl Mannheim (1893-1947), deia que tota acció té tres nivells de significat. El primer és el significat “objectiu”, i és el que s’entén d’un fet sense haver de conèixer les intencions de qui el protagonitza. En el cas del president a la fira de l’oli de Jaén, tothom entén que la seva presència promocionava el consum d’oli andalús a Catalunya. El segon és el significat “expressiu”, que és el que el personatge dona al fet. En aquest cas, Illa va argumentar que volia mostrar la “tradicional hospitalitat” dels catalans cap als andalusos, la mateixa que vam tenir quan van venir a “contribuir a la riquesa del país”. Es pot discutir molt sobre això de l’hospitalitat i sobre les raons que van portar molts andalusos –i extremenys, i gallecs, i abans murcians– a Catalunya. Fos com fos, el cert és que el president vol reforçar un relat, tant si s’ajusta poc o molt a la realitat.

Però, i en tercer lloc, Mannheim parla del significat “documental”, que és allò que una acció revela més enllà o al marge de la intenció conscient de l’actor. És a dir, en documenta la dimensió “no intencional”. I aquesta és la part que de tot l’afer potser s’ha considerat menys. I és d’aquest pla “documental” que en podem dir més coses sense haver d’entrar a jutjar si era o no la seva intenció subjectiva.

En primer lloc, el gest d’Illa és una picada d’ullet còmplice a una part important del seu electorat en qui des de fa anys, molt particularment el PSC però també la resta de partits, han fomentat una condescendent nostàlgia dels orígens amb intencionalitat política. La construcció d’aquesta nostàlgia ha acabat prenent un perfil gens original –malgrat el recurs a alguns elements folklòrics– i ja és, podríem dir, genuïnament catalana. El cas de mistificació més contundent d’uns orígens perduts –però no l’únic– és el de la Fira d’Abril a Catalunya. En segon lloc, el gest d’hospitalitat no va ser pas allò que se sol tenir amb l’estranger, sinó que il·lustrava que als de Jaén se’ls tractava com de casa... perquè eren a casa i parlàvem la seva –la nostra– llengua. És a dir, que som de la mateixa família patriòtica. Som a Espanya. Tercerament, el gest presidencial desmentia, sense haver-ho de dir –ni potser haver-ho de pensar–, qualsevol tipus d’animadversió catalana vers el govern andalús, estovant –suposadament– l’animositat mostrada en sentit contrari.

Hi ha qui, amb molt d’encert, ha plantejat el fet de si seria possible imaginar una situació simètrica a Andalusia, amb el seu president, Juan Manuel Moreno Bonilla, presidint una fira de l’oli nou de les Garrigues a Villanueva del Arzobispo. Òbviament, no. I no pas pels significats objectius i expressius de l’hipotètic gest, sinó pel significat documental. Moreno no necessita els vots catalans a Andalusia, ni li fa cap falta insistir que els catalans som espanyols –ja ho saben–, i, a diferència d’aquí, l’animositat anticatalana forma part de la seva cultura política.

Des del meu punt de vista, doncs, el gest del president Illa no ha suposat cap relliscada, ni és de pa sucat amb oli, ni ha begut oli. Just al contrari: la resposta d’indignació –sobretot a les xarxes– ha enfortit encara més el significat documental, no intencional –que sempre és el més efectiu–, d’aquesta promoció de l’oli andalús. Simplement ha il·lustrat, millor que cap discurs, quin és el seu projecte polític de fons. A algú se li fa estrany?