El gall d’indi d’Ucraïna

A la gent corrent ens costa d’entendre que diferents països de la UE corrin ara a prevenir-se de les represàlies de Rússia després d’haver-la boicotejat, d’haver contribuït a armar l’exèrcit d’Ucraïna i d’haver-lo autoritzat a llençar míssils sobre territori rus. Què es pensaven? Que jugaven als escacs? No saben qui és i què és Vladimir Putin i no se’n podien esperar una reacció equivalent? És clar que la UE no pot permetre que les tropes de Moscou envaeixin qualsevol país del continent on puguin trobar pretextos d’arrelament gràcies a la tirania imperial de l’antiga URSS. Ni tampoc no pot ignorar el dret de qualsevol nació a defensar-se’n. Però era l’escalada bèl·lica la millor via per intervenir en el conflicte, sabent que, per aquest camí, només s’arriba a la pau a través de la destrucció? O s’havia d’haver perseverat en la pressió econòmica i política internacional sobre Ucraïna i, especialment, sobre Rússia, fins a forçar-los a la dissuasió, fins abocar-los a un pacte en què allò que ambdós països hi perdessin fos inferior al que hi podien guanyar? No hi ha cap dubte que aquesta segona opció era la que més ens convenia a tots plegats. Però, per fer-la possible, calia una autoritat de lideratge internacional que la UE no té perquè la seva personalitat política és dèbil, fragmentada i hipotecada per dues servituds derivades de la globalització que ella mateixa ha promogut: posar la seva defensa en mans d’una OTAN que és súbdita de l’estratègia nord-americana i sotmetre’s a un règim econòmic i comercial d’interdependència mundial. És a dir: com que la UE té el cul llogat, han estat els EUA els que han marcat el ritme del conflicte cap al punt on és avui i, tant si la tornada de Donald Trump a la Casa Blanca canvia les coses com si no, ja es va veient que Ucraïna acabarà essent poca cosa més que un gall d’indi damunt la taula d’un banquet mundial.