La llengua a Venècia... i aquí

Hem tornat a Venècia després de 25 anys, la darrera vegada. Per a qui no hi ha estat, comprovem que la ciutat –paradís amb data de caducitat segons el “nostre” Roberto Bolaño– continua assegurant seducció i embadaliment, sobretot ara que hi havia relativament pocs turistes i que hi feia un temps esplèndid. Anem a Pla, que fa dir a l’arquitecte Ràfols: “Hi ha algú que conegui Venècia? Quantes vides es necessitarien per arribar-hi amb un cert sentit?” En canvi –i això ja no és tan atractiu–, observem que el nombre de comerços de luxe i de quincalleria, així com de restaurants i guinguetes, ha augmentat fins a no deixar ni uns baixos del centre buits. Fins i tot la vulgaritat turística ha empès les góndoles a exhibir una taxa unificada: 90 euros, 30 minuts; 150, una hora; avui, Chopin i Offenbach ja no s’inspirarien en les barcaroles que els gondolers ja no canten.

Però anem al que em va cridar l’atenció: molts empleats indis, indonesis..., que serveixen el públic des de tota classe d’establiments, no saben l’italià. Ni les fórmules més elementals. Un que despatxava bibelots en un quiosc i que em va dir que era de Sri Lanka –Ceilan, per als que vam anar a l’escola fa més de mig segle–, veient la meva estranyesa, va somriure tot arronsant les espatlles. Devia trobar natural que, per dedicar-se a la venda de màscares i pinotxos a 10 euros a la concurrència que circulava pel carrer, l’anglès fos suficient i fins i tot la llengua més adequada. Per què cal saber l’italià si, a més, qui el va llogar no li devia pas exigir res en aquest sentit? Amo i treballador deuen compartir que saber italià és un coneixement sobrer per atendre un públic àvid d’imants de nevera, encara que sigui a Venècia. I no només a peu de carrer: el recepcionista de l’hotel (tres estrelles, a prop de San Marco), malaisi, tampoc era accessible en cap altra llengua que no fos l’anglès. Quant als cambrers, haig de dir que, això sí, a Venècia aquests servidors de taules de restaurant continuen servint-se, com sempre, de l’italià elegant que els fa ser exquisits amb els homes i galants amb les dones.

Evidentment, la llengua italiana, de moment, no patirà pas cap efecte negatiu d’aquesta realitat, encara que es faci més extensa: és la llengua de l’Estat, de les teles, dels llibres, de l’ensenyament, de la policia. Però –és inevitable no pensar-hi– el que a Venècia és una anècdota, a Catalunya esdevé categoria. Segurament, sobretot a Barcelona, hi ha venedors, cambrers, que no coneixen el... castellà. I suposo que no cal fer notar que, del català, no en saben ni l’existència. D’això, també en puc reportar una notícia de quan van tenir lloc els multitudinaris aplecs de l’Onze de Setembre. Vet ací que, per acudir-hi i passar un parell de nits a la ciutat, vam fer reserva en un petit i ben tingut hotelet (tres estrelles) de l’Eixample. Arribats a lloc, ens trobem amb un recepcionista, precisament italià, simpàtic, que no només no entenia el català, sinó que no sabia ni que existís. Ho repeteixo perquè hi ha empordanesos, gironins... que no s’ho creuen quan els ho explico: de Catalunya no sabia res que no es pogués afirmar de Ciudad Real. Home de bon tracte, vam conversar a banda i banda del taulell i, segons va dir, mai ningú se li havia adreçat en un altre idioma que no fos el castellà o... l’anglès. D’això fa deu anys i llavors encara vaig pensar que, com que a Itàlia hi ha uns dialectes (i llengües) molt potents respecte a l’idioma de la tele, el nostre recepcionista, si és que algun català se li havia adreçat mai en la seva llengua, devia suposar que es tractava d’una mena de “venecià” o de “napolità” de l’espanyol i, com que la segona frase de l’interlocutor ja devia ser en castellà, tira avall. Avui, però, tal com es va manifestar l’estat de decadència de l’idioma, ja dubto que cap client se li hagués adreçat mai en català: tothom que s’hagi passejat per Barcelona pot arribar al mateix convenciment. Per repicar aquesta riuada de fang que fa temps que va ofegant el català sense que els successius presidents de la Generalitat d’aquí hagin activat cap alerta, recorro a Sara Muñoz. Fa pocs dies, en la darrera pàgina d’aquest diari explicava que es va passejar amunt i avall entre un nombrosíssim grup d’estudiants d’un institut barceloní i no va sentir cap paraula en català. Ni una, res de res.

Torno a Venècia, tan bella, per acomiadar-me. Aschenbach, l’escriptor protagonista de La mort a Venècia, també evoca les paraules per sentenciar, dolgut, que només serveixin per subratllar la bellesa, però no per reproduir-la.