Musicidi

Era un local dis­tin­git, i la gent hi sopava amb la sen­sació de recu­pe­rar una mica el marc luxós i refi­nat de la vella Europa. Jo m’estava al bar, par­lant amb un amic, quan de sobte començà a sonar un piano.

La intenció era evi­dent: això que en diuen “ame­nit­zar” el sopar amb música. En gene­ral, jo no sóc par­ti­dari de la “música de fons”, sinó de la música escol­tada a consciència o de la música uti­lit­zada per a ballar. De la mateixa manera que no sóc par­ti­dari de la poe­sia de fons o del tea­tre de fons. Posats a tenir música de fons, pre­fe­reixo que sigui un disc o una cinta, perquè no et fa patir.

El pia­nista a què em refe­reixo feia patir molt més del que una per­sona amb les ore­lles nor­mal­ment des­ta­pa­des pot supor­tar. No encer­tava la mei­tat de les notes, el “tempo” era abso­lu­ta­ment irre­gu­lar segons la difi­cul­tat del pas­satge, i tot ple­gat era tan anguniós com incom­pren­si­ble. A més, el bon home s’entos­su­dia a tocar melo­dies molt cone­gu­des, i els errors eren, natu­ral­ment, més escan­da­lo­sos.

Vaig pen­sar en la injustícia que cons­tituïa el fet d’haver con­ce­dit aquest lloc de tre­ball a una per­sona tan poc apta –segu­ra­ment per motius d’amis­tat o de reco­ma­nació– men­tre hi havia a Bar­ce­lona una colla d’estu­di­ants avançats de piano que ho podien fer cent vega­des millor i per als quals la pos­si­bi­li­tat de tre­ba­llar tres hores al ves­pre, men­tre fan la car­rera, seria l’opor­tu­ni­tat desit­jada.

La con­versa del meu amic i jo era impos­si­ble. A cada moment ens des­tor­bava, ho volguéssim o no, la nota o l’acord equi­vo­cat. Fa anys m’havia pas­sat el mateix quan, amb uns músics, pre­nia cafè en el bar d’un hotel de Sara­gossa. Els músics es van plan­te­jar seri­o­sa­ment d’alçar-se i mar­xar, i aquesta decisió pot­ser sem­blarà exa­ge­rada al lec­tor que no sigui músic o no hagi vis­cut l’experiència. Jo penso que els meus amics tenien raó.

M’he posat en el seu lloc i m’ima­gino que un sopar fos “ame­nit­zat” per un rap­soda que recités ver­sos de Mara­gall, de Sagarra o de Sal­vat-Papas­seit entre­ban­cant-se a cada ins­tant, pro­nun­ci­ant mala­ment o dient “La sar­dana és la dansa més dallon­ses de totes, les dan­ses que es fin, que es fun, que es fan i es des­fan…” Es podria dema­nar a la gent amb una mínima cul­tura literària que ho aguantés com si res?

En el res­tau­rant de l’altre dia vaig veure un metge cone­gut, i no sé si la seva ore­lla patia o no, però com hau­ria reac­ci­o­nat si en comp­tes de música ambi­en­tal s’hagués tro­bat amb “ciència ambi­en­tal”, i men­tre ell sopava i con­ver­sava amb algú s’hagués dedi­cat a expo­sar con­sells erro­nis sobre higi­ene?

Pobra música! Men­tre el “mai­tre” garan­tia la per­fecta ela­bo­ració del “rai­siné de foie”, una deli­ci­osa peça de Schu­bert era bàrba­ra­ment trin­xada amb una impu­ni­tat total.