Llegir és cosa de vells

Visito el pis d’uns cone­guts, acom­pa­nyada d’altres per­so­nes. L’habi­tatge deu tenir uns vui­tanta metres qua­drats i en unes quan­tes estan­ces, diria que a totes menys la cuina i el lavabo, hi ha estan­te­ries amb lli­bres. També sobre­sur­ten a les parets, sobre­tot les del men­ja­dor i el pas­sadís, els ele­ments que fan referència al setè art, com ara pòsters i lami­nes deco­ra­ti­ves amb esce­nes d’alguns clàssics del cinema, com també s’observa alguna picada d’ullet a la música dels anys noranta, espe­ci­al­ment als grups de pop-rock del moment. És fàcil ende­vi­nar que hi habita gent interes­sada per la cul­tura, i fins i tot m’atre­vi­ria a dir que gent amb bon gust perquè, a banda de com­par­tir ídols, estan tots els acces­so­ris dis­tribuïts amb una har­mo­nia que sem­bla per­se­guida amb escaire i car­tabó. Es fan petits grups de con­vi­dats, els quals, a peu dret, s’embar­quen en con­ver­ses infor­mals i dis­te­ses sobre la vida i sobre què en saps d’aquell que va mar­xar a tre­ba­llar a l’estran­ger a una gran mul­ti­na­ci­o­nal, d’aquell que va des­a­parèixer amb el nai­xe­ment del segon fill o d’aquell altre que es va sepa­rar de la dona i tanca les dis­co­te­ques com quan tenia vint anys. Entre tanta interacció, escolto com dos ado­les­cents comen­ten els ele­ments deco­ra­tius de la casa i com en diuen de tots colors quan arriba el torn de les estan­te­ries de fusta amb lli­bres. El resum és que arruïnen el con­junt de la deco­ració perquè, segons el seu parer, tenir tants lli­bres és cosa de vells i con­ver­teix el pis en un espai antic i caduc. Pri­mer penso que no con­vi­daré mai els seus pares a casa meva, no sigui que vin­guin acom­pa­nyats de les ado­ra­bles cri­a­tu­res. Després em pre­gunto si estar a la moda, o tenir un habi­tatge fas­hion, passa per omplir les parets de dis­po­si­tius electrònics i pòsters de can­tants que quan els sents només fan venir ganes d’enviar-los al logo­peda.