L’èxtasi tediós

El tedi és un estat d’ànim que s’emprova com un ves­tit vell que s’ha tor­nat incòmode. A la vida moderna, on la cons­tant esti­mu­lació és la norma, el tedi sor­geix com una ombra des­di­bui­xada. La quo­ti­di­a­ni­tat es con­ver­teix en un ritual repe­ti­tiu, on cada dia es dis­sol en una sèrie de ges­tos automàtics. Els moments de silenci, desert emo­ci­o­nal. El tedi, però, també sap ofe­rir un espai de reflexió, un moment per explo­rar i con­nec­tar amb racons inte­ri­ors, i bus­car algun sig­ni­fi­cat en aquesta rutina pràcti­ca­ment buida. El tedi és un llam­pec que il·lumina la neces­si­tat de canvi. A l’obra Oce­a­no­gra­fia del tedi (1918), Eugeni d’Ors cre­ava un argu­ment fas­ci­nant: un doc­tor pres­criu el tedi al nar­ra­dor, ano­me­nat Autor: “No con­versa, silenci. No lec­tura, letar­gia... Tant com sia pos­si­ble, ni un movi­ment, ni un pen­sa­ment!” Autor es fixa en tot el que l’envolta, agusa els sen­tits i ofe­reix les sen­sa­ci­ons al lec­tor. Fins que apa­reix una dona al parc: la Dona. La segona part del lli­bre mos­tra la lluita inte­rior que manté Autor entre el desig d’acos­tar-se a la Dona i la decisió d’endin­sar-se en el tedi. Per tant, el tedi pot dre­nar en la cre­a­ti­vi­tat, impul­sant noves experiències i conei­xe­ments o, al con­trari, pot por­tar a la des­es­pe­ració i a l’estan­ca­ment. Dins la lite­ra­tura, el tedi és un per­so­natge més. Cal rei­vin­di­car l’estètica de l’avor­ri­ment: autors com Bolaño, Joyce, Bor­ges, Woolf o Fos­ter Wallace assa­gen el tedi i creen mera­ve­lles estètiques. Com deia Bart­hes: el plaer del text no té per què ser sem­pre heroic, sinó que hi ha molt per des­co­brir més enllà del pos­si­ble badall.