Manual d’ús per a una ciutat respirable

La vida és contradicció, fer i desfer, però a vegades aquest viure anant d’un costat a l’altre de dos pols oposats arriba a ser tan extrem que entra en el terreny d’allò absurd i incomprensible. La superilla de Barcelona, per exemple, és una d’aquestes realitats en què la condició humana es fa desconcertant. Es tracta d’un espai que va ser pensat i executat com un valent homenatge al civisme i que, un cop posat a disposició dels ciutadans per al seu ús i gaudi, va pel camí de convertir-se en un àmbit urbà de difícil gestió, perquè s’ha mostrat com el terreny de joc de la pitjor de les manifestacions de la condició humana: l’individualisme, allò del “jo abans que tu”. Sí, l’agradable espai ciutadà resultant d’haver convertit els carrers Consell de Cent, Girona, Rocafort i Comte Borrell en passejos verds enmig del ciment està a punt d’esdevenir un camp de mines on, si no s’actua, la convivència pot quedar danyada.

I com que la situació és greu, l’Ajuntament ha decidit passar d’un extrem a l’altre. Després d’obrir els carrers i convidar tothom a passejar-hi, ara s’ha posat en marxa una campanya en què la norma s’imposa a la llibertat de moviments. Es tracta de sensibilitzar i explicar quines són les obligacions ciutadanes per a un ús correcte de l’espai públic, i avisar que, si aquestes normes no es respecten, es poden arribar a imposar multes de fins a 600 euros. És el blanc i el negre, el dia i la nit, la política repressiva com a mètode per imposar el civisme. És com si el ciutadà volgués donar la raó a l’administració que l’única manera de fer bé les coses és a còpia de reglamentacions i sancions en cas d’incompliment.

No deixa de ser decebedor que, en un espai ciutadà amb les normes de joc canviades, on la mobilitat a motor ha quedat relegada a un lloc secundari, ara hagi de venir l’Ajuntament a estirar orelles i a recordar que els eixos verds de les superilles són espais de prioritat per als vianants, circumstància que no només obliga els cotxes sinó tot aquell que s’hi desplaci d’una manera o una altra. La lògica del respecte i la prudència en la mobilitat és molt clara: de menys a més robust. Per això, el que pedala o patina ha de tenir cura de la fragilitat del que camina, i el que va en moto ha de vetllar pel de la bici.

S’ha fet també necessari recordar que, per exemple, Consell de Cent no és ara un aparcament a disposició a tota hora dels vehicles de repartiment. Que el comerç té necessitat d’abastiment és obvi, però això no dona dret a convertir l’espai alliberat en un aparcament indiscriminat.

És probable que el ciutadà barceloní no sigui ni tan burro, ni tan inconscient ni tan insolidari i que l’explicació del mal ús de tot plegat es trobi en la mala planificació d’un espai que en alguns punts és molt millorable. Costa d’entendre, per exemple, que en trams del carrer Girona s’hagin posat unes estructures de fusta, en forma d’entarimat, amb molt poc ús ciutadà i que treuen espai quan el que es pretenia era guanyar-ne. També costa d’entendre que la nova plaça de Girona amb Consell de Cent sigui un gran sorral on s’originen veritables tempestes del desert al primer cop de vent. A vegades les multes de fins a 600 euros no les mereixen, només, els ciutadans incívics.