Mogudes entre dones

A l’hora de com­prar un bit­llet d’avió, la diferència entre el pri­mer preu que t’ofe­reix la com­pa­nyia i la quan­ti­tat que aca­bes pagant és tan deli­rant que no és estrany que alguns pas­sat­gers aca­bin pujant a l’aero­nau amb qua­tre jer­seis i tres jaque­tes sobre­po­sa­des per tal de poder acce­dir-hi amb una bossa de mà i estal­viar-se l’estafa del paga­ment de la maleta. L’altre dia, a l’aero­port del Prat –ara dit Josep Tar­ra­de­llas, però que difícil és reba­te­jar les coses quan tota la vida els hem dit d’una deter­mi­nada manera–, una dona volia pujar a l’avió amb una bossa amb nan­ses i ja es veia a venir que, per la mida, seria molt difícil fer pas­sar bou per bèstia grossa. Minuts abans de l’embar­ca­ment, un tre­ba­lla­dor de l’aerolínia es va dedi­car a revi­sar que tot­hom que tingués equi­patge a la vista hagués pagat pel ser­vei. A la dona de la bossa que ja feia pinta que no cabria sota el seient, la va detec­tar i li va acla­rir que, si volia pujar aquell paquet a l’avió, hau­ria d’abo­nar 60 euros. Atès que res­ta­ven uns minuts per a l’ober­tura de por­tes de l’avió, l’afec­tada va tenir temps d’anar bus­cant entre la resta del pas­satge algú que no dugués maleta a la mà, mal­grat que havia pagat per pujar-la. La recerca li va donar el resul­tat espe­rat i va tro­bar una dona per pujar-li l’equi­patge. “Jo no ho he fet mai”, li va res­pon­dre en sen­tir la pro­posta. “Jo tam­poc”, va res­pon­dre la que no volia dei­xar anar més diners perquè ja havia pagat prou. Ales­ho­res, les dues dones, que fins feia 10 segons no havien cre­uat cap paraula en la seva vida, van pro­nun­ciar a l’uníson la paraula màgica: “soro­ri­tat”. I, més enllà de l’anècdota, és mera­vellós que a poc a poc vagi calant al món aquesta xarxa de soli­da­ri­tat feme­nina, que aju­darà a rever­tir les desi­gual­tats, con­tri­buirà a erra­di­car les violències con­tra les dones en les dife­rents for­mes i, ja posats, ser­virà per treure’ns d’algu­nes mogu­des.