El benestar docent existeix!

Fa poc, una professora m’expressava com s’ho passa d’allò més bé fent classe. I no era pas un grup fàcil d’alumnes, ans al contrari: sabia gestionar les adversitats, pròpies de la pràctica docent. Era feliç, gaudia de benestar subjectiu docent fent la seva feina, superant els reptes de cada dia. Acabaria cansada aquella jornada –com les altres–, però sabent que la vida professional tenia sentit. Ara hi ha una propaganda que presenta l’educació com una mena d’holocaust o martiri laic: parem-hi atenció! He participat activament en la recent jornada de reflexió educativa Benestar i aprenentatges (CdL). Molt intensa, i sincera. Confirmo que superar dificultats i desafiaments forma part del sou que els docents cobrem. No se’ns contracta ni se’ns paga per fer de “senyoritos ricatxons” que no fan brot (potser hi ha feines que són així), sinó justament per educar joves, tasca gens senzilla. Ens convé que el nostre esforç ens ompli de satisfacció.

L’expressió “malestar docent” va ser inventada: neix amb el llibre d’un tal Esteve, professor universitari a Màlaga, el 1987. Des d’aleshores, la resta fan petar la claca. Èxit garantit: reculls dificultats, les poses a la batedora i en fabriques culpables. Distingiu-me, si us plau, el “malestar docent” objectiu –per l’agressivitat digital o física, per certa gestió deficient del Departament d’Educació, per la mandra afavorida pel consumisme, etc.– dels problemes psicosocials personals. De crisis o dificultats, en té tothom, no només els docents. Però els professionals de l’enrenou –sindicalistes, alguns periodistes i tots els qui armen sarau– hi veuen el seu “moment de glòria”: les dificultats són magnificades, ens generen un estat depressiu contagiós, i zero solucions, bloquejant també qualsevol remei. Crees pandèmia i n’amagues les medicines: és letal. Qualsevol xitxarel·lo arriba a manipular l’opinió pública jugant amb les estadístiques fetes a mida. A preguntes com “treballes massa?”, “se’t valora poc?” o “plegaries?”, es respon “sí”. Després en fas un PDF, el passes a algun becari de TV3, o a mitjans assedegats de visibilitat, i el merder està garantit. La realitat és que molts treballem molt i bé, i no ha plegat ningú, i menys si ja ha assolit ser funcionari. El mal ja està fet: pressió sobre la conselleria i acusacions a qui penca, perquè “ho rebenten tot”. No sé si els predicadors del mal ambient en són culpables, però em semblen irresponsables.

S’ha publicat la dada sobre les baixes en educació, analitzades per mesos: tothom m’ho compara amb els autònoms o treballadors d’empresa privada, on no ser-hi sí que té efectes. Cal tenir cura de malalts i persones dèbils (obvi!), però els abusos ens fan mal a tots. També em qüestiono el cost dels alliberats sindicals, que cobren tot i “no ensenyar”, que ens guien a les vagues (posant-hi els diners del meu sou, i no pas del seu). I si ho publiquéssim tot? Cost de baixes abusives, nombre de docents en plantilla que no treballen enlloc, etc. A Educació cal una comunicació –interna i externa– més directa, menys timorata, sense pors. De fet, els sindicats són ara un “web”, una “oficina d’informació”, gràcies a les mancances a espai.educacio.gencat.cat. Promoure la sensació de “malestar docent” sembla un “model de negoci”, ja que –i és un lema d’arrel marxista– “com pitjor, millor!”. Recullo dades objectives que generen “benestar docent”: flexibilitat d’horaris i conciliació familiar, estabilitat laboral, treball creatiu i en equip, consciència del valor social i de la satisfacció en l’altruisme i la transcendència (Maslow), desenvolupament d’habilitats personals, varietat en funcions i tasques, consistència en les relacions socials, retribució garantida i equitativa, igualtat de gènere, etc. És clar que “menys hores i més pasta” ens aniria bé: a qui no?

Incinerar l’opinió pública és fàcil. Si el “malestar” és real i ve de dintre, convé recórrer –com qualsevol– al psicòleg o al metge; si prové de fora, ideem camins operatius. Als centres educatius ens ajudem, ens escoltem, i reflexionem. M’han interessat, entre d’altres, l’anàlisi de la “narrativitat en situacions d’adversitat” (Marc Clarà, UdL) i el programa Benestar per estar bé, de la Generalitat. Els centres educatius són escenaris de vida, no balnearis de repòs. Treballem vocacionalment enmig de dificultats: els docents de primera línia estem sempre “en directe”, i reaccionem en situacions que no surten en els manuals d’instruccions. Convé que coneguem les nostres capacitats i fortaleses, convençuts de descobrir efectivitats positives. I ens hem de cuidar. Els “profetes del malestar” encolomen sovint la culpa a qui s’hi escarrassa honestament. En canvi, cal una “psicologia positiva”, que ens empoderi davant les toxicitats afegides. Tot i viure en una societat mediàticament podrida, no és cap ingenuïtat assegurar que podem “estar bé” com a docents.