Competició de Nadal

D’uns anys ençà hi ha una fal·lera de les administracions per convertir tota tradició en una gran festa ciutadana que barregi el divertimento, la cultura popular, les tradicions familiars, les importades amb calçador i que, a més, tot plegat sigui un excel·lent aparador a les xarxes socials i s’hi sumi l’argument del foment del turisme. En aquest context ens trobem festes com la castanyada que cada vegada queda més arraconada pel halloween de torn amb gent disfressada havent d’aguantar que t’espeteguin a casa el “truco o trato” perquè els donis gominoles –ni amb això aconseguirem un expressió catalana–; carnavals amb pretensions d’emular els de Rio de Janeiro; festes de cap d’any en places amb molta pirotècnica, jocs de llum i, sobretot, comptes enrere de les campanades.

Segurament se’n salva de moment la nit de Sant Joan i les festes majors, tot i que aquestes mereixen un capítol a banda perquè, deixant a part els actes autòctons i típics de cada municipi que els donen autenticitat, les programacions musicals són de les coses més repetitives que es poden veure/escoltar seguint les pautes dels circuits comercials de torn i del moment.

La darrera tradició que ha sucumbit a part de la dictadura de les xarxes socials i ha entrat en una espiral competitiva és el de les festes nadalenques. A veure qui posa l’arbre més alt, l’estrella més lluent, qui ha col·locat més quilòmetres de llums i decoració més original, qui hi fa circular més trenets o posa més pistes de patinatge d’última generació per no gastar aigua, qui organitza més espectacles o qui engalana més i millor les fires. Tot s’acaba clonant i despersonalitzant a favor de la instantània cridanera que acumuli molts m’agrada a les xarxes.

No trobo gaire normal que quan falta encara un mes es facin presentacions de les activitats que es realitzaran sense estar-se de res, i algunes amb espectacles inclosos, però vaja, ja se sap que una pràctica política que s’estén cada vegada més és aplicar el panem et circenses. No és un qüestionament de la democratització de la diversió, sinó de l’excés de fanfàrria que l’acompanya. Si les administracions posessin el mateix esforç i dedicació en altres qüestions com els que posen per promocionar aquestes festes nadalenques...

I ja que parlem d’aquest esperit per fer arribar les activitats nadalenques a totes les zones a Terrassa, sobta que no hagin sigut capaços des de l’Ajuntament de tancar un acord per buscar el millor emplaçament de la pista de gel sintètic, i una part de les entitats veïnals del barri de Can Boada, amb el suport de la Federació d’Associacions de Veïns (FAVT), continuïn reclamant setmanes després que l’equip de govern s’assegui per parlar-ne i eviti “les imposicions” per situar-la a la plaça d’Agustí Bartra.

Bon Nadal.