Merkel s’explica

Farà aviat tres anys que Angela Merkel es va reti­rar del poder amb tots els honors. La tot­po­de­rosa Bun­deskanz­le­rin, cone­guda infor­mal­ment també com la can­ce­llera d’Europa, pel paper deter­mi­nant que va tenir durant els seus setze anys de man­dat, habi­tava fins ara en un dis­cret segon pla des d’on ha vist com s’ha anat qüesti­o­nant un lle­gat que sem­blava irre­prot­xa­ble. Els ale­manys li retre­uen ara que, volent man­te­nir un ferri equi­li­bri pres­su­pos­tari, no hagués inver­tit més en trens i car­re­te­res o en la digi­ta­lit­zació del país. Que amb la seva política de por­tes ober­tes a la immi­gració, hagi donat ales als par­tits d’extrema dreta que, com Alter­na­tiva per Ale­ma­nya, avan­cen elecció rere elecció. O que, fomen­tant la dependència del gas rus, hagi sumit Ale­ma­nya en una penosa crisi indus­trial. Però, segu­ra­ment, el que més li deu cos­tar d’accep­tar és no haver pogut impe­dir el retorn de la guerra a Europa. Per tot això, s’ha vist obli­gada a sor­tir de l’ombra i publi­car Frei­heit (Lli­ber­tat), unes memòries en què intenta jus­ti­fi­car la seva dila­tada obra de govern. Per afir­mar, per exem­ple, que la guerra hagués escla­tat abans si ella no hagués vetat l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN el 2008. Els fets no els pot can­viar, l’únic que li queda és inten­tar expli­car-los.