Keep calm
Borvox
Una novetat que cal tenir molt i molt en compte és que, per primera vegada des dels anys setanta, els sectors més ultres de l’Estat interpreten que el context internacional els va a favor. Al seu entendre, les victòries concatenades dels moviments reaccionaris a la major part d’Europa, amb la culminació dels Estats Units, els legitima per pressionar, obertament i a la llum del dia, per tirar enrere algunes de les concessions que van haver de fer els últims administradors de la dictadura franquista. Bàsicament, es tracta de considerar il·legítimes i, per tant inoperants, les forces polítiques que ells mateixos consideren com a subjectes de repressió, com són les últimes expressions dels rojos/comunistes/podemites i, sobretot, els partits i organitzacions que representen les majories basquista i catalanista.
La clau de volta d’aquesta ofensiva, que ve de lluny, és Felip de Borbó i el discurs fundacional, el del 3 d’octubre del 2017. L’ofensiva inclou els engranatges clau del poder judicial, en franca rebel·lió contra els poders legislatiu i executiu –com s’ha demostrat en la negativa a aplicar la llei d’amnistia o amb l’assetjament directe a Pedro Sánchez–, i s’expressa a través d’un PP assetjat creixentment tant des de Vox com des del front mediàtic madrileny. No és casualitat que Carlos Mazón intenti salvar-se personalment delegant la reconstrucció de l’Horta Sud en un militar que s’atreveix a dir, sense cap problema, que ell no obeirà “consignes polítiques” i que té molt bona relació amb el monarca. Si no hi ha política, els valencians ja no cal que votin. Punt i final. En definitiva, la presidència de Sánchez és l’última peça a abatre abans de deixar fora del tauler de joc i, per tant, de les rodalies del poder, els que van perdre la Guerra Civil. Venen temps durs, sí, però també una nova oportunitat per a un independentisme que ja va tard encarant les tasques de la reconstrucció.