Any Montserrat Vayreda

El dimarts 12 de novembre se celebrava, a la Facultat de Lletres de la UdG, una Jornada d’Estudi Montserrat Vayreda, que venia com a coronar les activitats de l’any, record i honor a la poetessa empordanesa, en el centenari del seu naixement. Els actes d’aquest any han posat el focus en l’escriptora, poeta, articulista, biògrafa i autora d’alguns dels llibres més representatius sobre els paisatges, la geografia i la història de l’Empordà. Amb ella vam córrer amunt i avall pel clar país, vam viatjar a Grècia, a Itàlia, a Israel..., però ara mateix, pensant en la continuïtat, convicció, constància i fins tossuderia que posava en la seva feina, una feina que no la deixava reposar mai, recordo el dia que vam anar a sopar a casa de l’Anna Maria Dalí, a Cadaqués. Era un dijous d’hivern del 1984. Encara veig l’acollidora casa a la blanca Cadaqués, a tocar del mar d’Homer, de sant Pau i de Roger de Flor. “Los peces de plata salen a tomar la luna y tú mojarás las trenzas en este mar blanco”, li escrivia García Lorca. Una vetllada deliciosa, vespre i bona part de la nit, una nit d’immoderada tramuntana sota unes llunyanes, tremoloses, mudes estrelles de gener. Quan vam sortir, ningú no sabia quina hora era; era tard, no calia saber més. La tramuntana, freda com un desamor, ens tornava a la realitat i les llums del cotxe, blanquinoses i impertorbables, foradaven la nit que corria esborronada pel Pení i per la plana. Quan vam ser a dalt a Perafita, de tornada, de sobte la Montserrat va cridar: “Para! Para el cotxe un moment, para et dic!” I allà mateix escrigué amb frisança uns mots en un tros de paper que s’havia tret de la butxaca. Sempre anava carregada de paperets per fer una anotació, una correcció, afinar una rima, posar una coma. El motiu de creació literària el trobava arreu: en la gent, l’espai, la història, en les menudeses del dia a dia, en els costums i les tradicions, en els mites…, tot com un desplegament d’ella mateixa, curulla de visió esperançada de la vida i traspassada sovint d’una finíssima ironia. Allà, a Perafita, aquella nit podia haver escrit el que sembla un testament vital: “Cal estimar el món en cada instant, estimar-lo de manera tan conseqüent que arribi un dia que puguem dir amb total seguretat que hem viscut.”