La parella que ven crestes

Fa més d’un parell de mesos que me’ls trobo cada cop que passo per una estació de metro que està ubi­cada a mig camí de la línia lila, la que uneix Bada­lona amb el Paral·lel. És una pare­lla que ni és gaire jove ni gaire madura. Pare­lla en el sen­tit que són dos, no en ter­mes sen­ti­men­tals, perquè des­co­nec quin vin­cle tenen. Està for­mada sem­pre, o sem­pre que els he vist, per un home i una dona. Par­len cas­tellà però els seus trets físics des­ta­pen que pro­ba­ble­ment no van néixer aquí. De com­ple­xi­tat menuda, han triat un pas­sadís del sub­ter­rani per ven­dre les seves cres­tes, diuen que arte­sa­nes. Sem­pre al mateix punt, les tras­lla­den fins allà amb un tàper que sub­jec­ten amb les mans. En això con­sis­teix la seva para­deta. Ni un ele­ment més. Les ofe­rei­xen amb una veu apa­gada, molt dis­creta, ima­gino que per no cri­dar gaire l’atenció. Segur que són cons­ci­ents que no dis­po­sen dels per­mi­sos per­ti­nents i que con­ver­tir allò en un circ desem­bo­ca­ria en la seva expulsió de la zona. No els n’he com­prat mai però molt sovint hi estic temp­tada. No crec gaire en les casu­a­li­tats però tro­bar-los de forma tan repe­ti­tiva deu ser senyal d’alguna cosa, pot­ser que m’estic per­dent un men­jar exqui­sit, pot­ser que va sent hora de col·labo­rar amb una causa que tam­poc no és ben bé que sàpiga quina és. Ima­gino que si s’expo­sen allà és perquè no han tro­bat una forma més digna i segura de gua­nyar-se la vida. Ningú vol ser expul­sat d’enlloc, tam­poc d’un pas­sadís del metro. Pot­ser no tenen papers i pas­sen per un cal­vari. També penso que si els en com­pro, de cres­tes, trairé els amos dels nego­cis que estan cri­ve­llats a impos­tos i tam­poc no seria just. Men­tre man­tinc viu el debat moral, prego que arribi el dia que passi per aque­lla estació i no me’ls trobi, bé perquè han pogut tras­lla­dar les cres­tes a un negoci propi, bé perquè algú els ha ofert feina.