Llums i acció

A vega­des costa veure la llum, però hi és, mal­grat tot hi és. A vega­des, un excés de llum no vol dir veure-s’hi millor, sinó estar més expo­sat, més al cen­tre de totes les mira­des. L’excés de llum embri­aga, encega i ales­ho­res tot esdevé una des­me­sura, un enllu­er­na­ment que no porta enlloc o que –en tot cas– con­du­eix a la fos­cor més abso­luta, una ceguesa angoi­xant.

Al cos­tat opo­sat, una llu­me­neta no ha de ser mai menys­tin­guda. Cal tenir cura de les coses peti­tes, mimar-les, cui­dar-les. El camí més llarg es fa posant una passa menuda rere una altra i la llum més autèntica acos­tuma a ser, sem­pre, la incan­descència perenne, la que crema sigil·losa­ment, inin­ter­rom­pu­da­ment de nit i també de dia, en home­natge a algú que ja no hi és, o com a far i guia per a cami­nants que tran­si­ten per una llarg nit.

A cada cosa cal posar-hi la llum justa per donar-li cos i vida. La llum fa lluir perquè a les pal­pen­tes tot es fa invi­si­ble. Un per­fil dolent, ben il·lumi­nat, passa a ser un cos­tat bo, men­tre que un ros­tre bell, sobre­ex­po­sat als focus, pot arri­bar a ser mons­truós, enllu­er­na­dor en el sen­tit pejo­ra­tiu del terme, perquè quan hi ha massa llum tot crema, la mirada s’ofusca i la veri­tat des­a­pa­reix.

Tan impor­tant és saber il·lumi­nar en la justa mesura que des de fa temps s’ha con­ver­tit en un ofici i també, des de fa temps, i cada cop més, en un art. Els artis­tes de la llum tre­ba­llen sobre l’efímer, sobre la bellesa que ara deixa boca­ba­dat i ara mateix s’esva­eix. Com els cui­ners, els cre­a­dors de la llum cons­tru­ei­xen una obra que és apre­ci­ada com a única i irre­pe­ti­ble, con­su­mida amb fruïció, deglu­tida sense ni ador­nar-se’n i dige­rida en un moment. I vinga un altre mos a la boca o un altre impacte lumínic als ulls.

Els que tre­ba­llen la llum neces­si­ten la nit, la fos­cor. Damunt de la llum no hi ha llum que llu­eixi. L’arc de Sant Martí és una pre­cisa i pre­ci­osa excepció, un raig de sol entre núvols neces­sita la penom­bra d’aquests per res­sal­tar i esde­ve­nir màgic, men­tre que l’estel més bell passa des­a­per­ce­but des de la pri­mera albada.

Tot ple­gat és una qüestió de con­tra­ris que es neces­si­ten un a l’altre, com el mateix ordre natu­ral de la vida. Per això la poe­sia és negre sobre blanc en un paper arru­gat, el vers és paraula sobre el silenci cor­pre­ne­dor o en el tea­tre tot pren sen­tit quan els focus des­fan el negre de l’escena. Fins i tot les ombres xine­ses són un joc de clars i obs­curs.

Hi ha ocells de nit, gent fosca que es refu­gia en la negror i al seu cos­tat tot ho fan negre, però l’ésser humà és llum, essència d’un moment d’il·lumi­nació, l’ésser humà és aquesta llum i per això ten­deix a bus­car-la. A ningú ha de fer estrany, ni tam­poc ha de moles­tar, que aquesta tarda milers de bar­ce­lo­nins facin cap a la part baixa del pas­seig de Gràcia per assis­tir a la festa de l’encesa de l’enllu­me­nat que durant l’advent cre­marà als car­rers més cèntrics i comer­ci­als.

La ciu­tat s’encendrà en una gran festa i Bar­ce­lona serà aquests dies un camí de molts camins i mol­tes històries, de neguits, emo­ci­ons i de pres­ses per on caldrà tran­si­tar-hi amb els ulls ben oberts, ama­tents, dis­po­sats al gaudi i també a l’exer­cici de saber dis­tin­gir, enmig de tanta para­fernàlia, entre la llum que és pur arti­fici i la que és autèntica, la que de veri­tat paga la pena.