Arbres i llums a les escales

És un dels costums que he après i m’he fet meu en la meva vida de veïna de Barcelona. A moltes de les escales de la ciutat hi ha el ritual de posar l’arbre de Nadal. A l’entrada. “De Santa Llúcia a la Candelera.” I, un vespre abans de festes, tots els veïns baixen torrons i cava per passar una estona junts. Hi he arribat just, perquè moltes de les veïnes que m’ho van ensenyar, la major part d’elles vídues, han anat marxant. Fins i tot la senyora Elena, que va regalar l’arbre a la comunitat. També la Montserrat, que ens cantava nadales. Altres, com ara l’Àngels i la Maria –que ens fa torrijas– s’han fet grans i ja no tenen esma per baixar. Però seguim posant l’arbre. Que queda una mica kitsch perquè està vestit amb les llumetes de colors i altres garlandes heretades d’èpoques passades. Ben pensat, potser és això el que el fa tan bonic.

Ara, quan el muntem i entren els nous veïns, tots ells fills de multiculturalitat barcelonina, se’l miren entre somriures i curiositat. També se’l fan seu. Qui sap, potser d’aquí a unes dècades seran ells els que renovaran la tradició. Per la nostra part, tenim la intenció de seguir posant l’arbre tants anys com les forces ens ho permetin. Fins que els nous temps de pisos turístics o de lloguers exorbitants pagats pels working nomads ens facin fora del tot.

Ho recomano a totes les comunitats de veïns de Catalunya. És una tradició que pot començar en qualsevol moment i allargar-se molt anys. Perquè recull un altre dels humils objectius del Nadal: rebuscar aquella mica d’il·lusió de voler estar junts. Al voltant de l’arbre, al voltant del pessebre.