Memòria de la covid

Fa cinc anys molts ens preguntàvem com seria la tercera dècada del segle XXI. Ja es parlava d’un món volàtil, es veia l’ascens del que encara es considerava com a populisme i que ara ja hem etiquetat correctament com a extrema dreta. Es parlava del cigne negre, una metàfora sociològica per a fets difícils de preveure que podien posar en evidència la capacitat de reacció dels governants. S’intuïa que el daltabaix anava de bracet amb el canvi climàtic. L’OMS venia advertint d’una malaltia X que considerava molt probable que s’estengués per la resistència bacteriana als antibiòtics. Però al final va ser un altre microorganisme, un virus, el que va causar la tragèdia. Fa cinc anys fèiem les compres de Nadal i celebraven les festes mentre es començava a parlar d’una estranya infecció en una ciutat xinesa que causava una pneumònia greu i atípica. A Europa la gran majoria encara no teníem ni idea que existia aquella ciutat anomenada Wuhan i que ja s’havia convertit en l’epicentre del que després seria la primera pandèmia del segle. El virus SARS-CoV-2, el coronavirus o la covid –al començament no tenia ni nom–, estava a punt d’entrar en escena. Quedaven menys de tres mesos de vida normal, fins que el món es va aturar i els hospitals i els cementiris es van començar a omplir. La por, l’ansietat, el dolor per la pèrdua de persones estimades, el patiment compartit... També la solidaritat, els missatges d’ànim i la lluita contrarellotge dels científics per intentar trobar cures i, finalment, vacunes. En l’àmbit científic va ser l’esforç més gran mai vist. Se suposava que una experiència tan traumàtica ens hauria de tornar millors com a societat. I bàsicament el que ens queda en el record és que hi va haver espavilats que en van fer negoci, un munt de teories conspiratives i gent que encara pateix les conseqüències de la malaltia o els efectes de les vacunes sense que ningú ara els faci prou cas. Per la resta, veient tot el que ha passat i està passant –un genocidi inclòs–, no hem millorat gens.