Que hi ha algú?

Encara que es tracti d’una paraula que ja fa temps que corre en el discurs polític i social i que la normalització del seu ús ha aproximat la gent al seu significat, això de gentrificació –amb l’agrupació de tres consonants al bell mig de la paraula que sonen a escopit– sempre demana una consulta al diccionari, tant per escriure correctament l’ordre de les seves lletres com per acabar d’entendre el sentit ple del terme.

Els anglesos van considerar que el procés d’expulsió de la població establerta de sempre en un barri d’una ciutat a força de transformar aquella zona urbana en un negoci immobiliari i comercial per a elits econòmiques, s’havia de conèixer com un procés de gentrification i, per això, quan polítics i urbanistes nostrats van permetre que el fenomen arrelés a Catalunya simplement es va catalanitzar el vocable.

Això de gentrificar és un procés pervers perquè la idea és millorar la qualitat de vida de zones degradades a través de processos de renovació urbana, però, lluny d’aconseguir l’objectiu pretès, que la gent dels barris on s’inverteix visqui en més bones condicions, el resultat és un altre i els que se n’acaben beneficiant són també uns altres o, millor dit, els de sempre; que ja se sap que diner crida diner. Així es transformen uns barris que de dia són un bullidor a tota pressió, amb gent sempre amunt i avall recorrent els comerços, entrant i sortint de bars i restaurants, hotels o apartaments turístics, però que al tombant de la nit passen a ser un desert perquè ningú torna a casa, perquè aquells carrers han deixat de ser els seus.

Però millor que voler entendre una paraula que queda travada a la llengua és donar un cop d’ull a la imatge que il·lustra aquesta crònica per entendre el sentit d’aquesta transformació urbana. Es tracta d’una fotografia feta un dissabte a la tarda al carrer Pelai de Barcelona amb un espai d’aparcament lliure de cotxes. És un via que de tan coneguda no demana presentació. Però, per si hi ha algun lector gentrificat pel que fa a la geografia barcelonina, o que potser no ha jugat mai al Monopoli, ha de saber que Pelai és un carrer que recull el cul de l’Eixample i, a la vegada, renta la cara a Ciutat Vella. És a dir, és ròtula de connexió entre la nova i la vella Barcelona, passadís comercial entre dues de les principals places de la ciutat i artèria principal en l’entramat urbà.

Doncs bé, aquest carrer disposa a la vorera del costat mar d’una tira d’aparcament senyalitzat amb unes ziga-zagues de color groc i una llegenda amb lletres blanques on queda clar que és un espai reservat a residents. És una bona idea pensant en la gent que hauria de viure en un barri on aparcar el cotxe no és gens fàcil, però el que passa és que dissabte a la tarda en aquesta zona reservada als veïns no hi aparca ningú perquè, simplement, no hi ha veïns que hagin d’aparcar enlloc.

En qualsevol altre barri de la ciutat, una zona reservada a residents estaria, un dissabte a la tarda, plena dels vehicles dels veïns que mandregen a casa estiregassats al sofà. Al carrer Pelai, no. Aquí el factor humà és el factor negoci; per tant, la condició de veïns o de residents queda substituïda per la de consumidors o turistes, que són membres de la mateixa espècie d’homínids però d’una altra variant; la depredadora.