Només falta que se’n parli a Madrid

Llambrich és un llinatge lligat al bon periodisme. Els que estiguin atents a TV3 segur que coneixeran la Fàtima, que des del seu irrenunciable accent de l’Ametlla de Mar ha esdevingut una solvent reportera de la crònica negra, autora també de llibres importants en el gènere de la mala vida. Ara n’hi ha una altra, de Llambrich, que cal tenir en compte. És també una periodista, respon a un d’aquests noms delicats de la llengua francesa, Céline, i el seu àmbit professional és el de France 3 Occitane, cadena de televisió pública del país veí.

A Céline li ha desvetllat el seu interès professional la pluja fina que cau des de fa anys damunt la prefectura superior de policia espanyola a Barcelona en forma de demanda ciutadana per a la conversió de l’edifici en un espai de memòria que expliqui els casos de tortura que s’hi van dur a terme. I el seu interès s’ha convertit en un complet reportatge que es va emetre fa pocs dies a France 3.

Com diu el càiron, o subtítol explicatiu, que apareix sota el presentador de l’informatiu que dona pas al reportatge de Llambrich, la periodista ha centrat el seu relat en les dones torturades sota el franquisme, i per això va entrevistar Pilar Rebaque i Maribel Ferrandis, dues de les víctimes de la brutalitat de la policia política. En pantalla també hi apareix la Gemma Pascual, autora del llibre Torturades, on va reunir el testimoni de dones que havien passat pels calabossos de Via Laietana.

Hi ha poques coses noves en el relat de la periodista francesa sobre una història que aquí és més que coneguda, tot i que cada relat de tortures és important i també diferent perquè cada cas és singular, com va tornar a quedar clar ahir en una nova jornada de protesta davant l’edifici policial, convocada per la Comissió de la Dignitat i l’ANC, on es van sentir els testimoni d’Isabel Moga Sampere i Joaquina Dorado Pita.

El que fa important la feina periodística de la Llambrich perpinyanesa és haver contribuït a fer el soroll necessari sobre aquesta qüestió, portant la història més enllà de l’àmbit estrictament català i espanyol. Que s’expliqui en llengua francesa una història de la història d’aquest país que la llengua espanyola que es fa servir a les televisions de Madrid encara ho ha volgut explicar, està molt bé. Tant de bo serveixi aquest reportatge per fer despertar consciències o vergonyes alienes i les televisions de l’Estat en vulguin parlar.

Explicar als teleespectadors espanyols la qüestió de Via Laietana 43 seria relativament fàcil. El realitzador Jaume Domènech va dur a terme un bon treball documental que porta l’eloqüent títol de El cau de la bèstia, que ja va ser emès per TV3 i que amb una simple subtitulació podria ser emès per qualsevol cadena espanyola.

Explica en Jaume que el documental va ser ofert a TVE, però la resposta de la cadena pública estatal va ser que el tema no els interessava. Tampoc sembla que hagi interessat a Euskal Telebista ni a plataformes modernes com pot ser Netflix. Si algú no el va poder veure quan es va emetre, ara té una bona oportunitat, ja que El cau de la bèstia és un dels films seleccionats en el 21è Festival Internacional de Cinema i Drets Humans i serà projectat dijous 12 de desembre, a les 10 del vespre, al cinema Maldà de Barcelona. Petita sala per a una gran i terrible història.