Opinió

De set en set

‘Margarides’ lliures

Si Agnès Varda va ser l’excepció femenina dins de la “regla masculina” de la nouvelle vague, en el nou cinema txec dels anys seixanta Véra Chytilová va trobar-hi un forat enmig de Milos Forman, Jiri Menzel o Ivan Passer, entre d’altres. Ella és l’autora de Les margarides (1966), una pel·lícula lliure, imprevisible, lúdica i vitalista que la distribuïdora Atalante ha tingut la gentilesa d’estrenar novament, en còpia digitalment restaurada, a l’Estat espanyol, encara que només unes poques sales cinematogràfiques poguessin ser receptives a la proposta. Allò que importa és que es posi en circulació i que es contribueixi a cridar l’atenció vers una pel·lícula que ens recorda que el cinema reflecteix (i fins a vegades s’hi avança) l’esperit d’una època: no és per res que fos realitzada dos anys abans de la Primavera de Praga (esclafada pels tancs soviètics reinstaurant un règim autoritari) i en uns temps en què la joventut manifestava un inconformisme davant de l’ordre establert (fos el que fos) amb el desig de canviar la vida: no només la política, sinó la vida. Potser és precisament perquè la lluita es va perdre i l’esperit s’ha perdut, que exulta veure de nou una pel·lícula com aquesta.

Les protagonistes de Les margarides (Maria I i Maria II, canviant de noms) en certa manera són unes gamberres. Senten el món com una podridura i s’hi avorreixen. Així que decideixen ser entremaliades, fer dolenteries, fotre-se’n de tot, crear el caos on van. La forma s’hi acorda: Chytilová no va seguir cap regla, cap convenció narrativa, i és així que la pel·lícula, a més de joiosament feminista, respira una llibertat que rarament se sent en el cinema actual i de sempre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.