‘Margarides’ lliures

Si Agnès Varda va ser l’excepció femenina dins de la “regla masculina” de la nouvelle vague, en el nou cinema txec dels anys seixanta Véra Chytilová va trobar-hi un forat enmig de Milos Forman, Jiri Menzel o Ivan Passer, entre d’altres. Ella és l’autora de Les margarides (1966), una pel·lícula lliure, imprevisible, lúdica i vitalista que la distribuïdora Atalante ha tingut la gentilesa d’estrenar novament, en còpia digitalment restaurada, a l’Estat espanyol, encara que només unes poques sales cinematogràfiques poguessin ser receptives a la proposta. Allò que importa és que es posi en circulació i que es contribueixi a cridar l’atenció vers una pel·lícula que ens recorda que el cinema reflecteix (i fins a vegades s’hi avança) l’esperit d’una època: no és per res que fos realitzada dos anys abans de la Primavera de Praga (esclafada pels tancs soviètics reinstaurant un règim autoritari) i en uns temps en què la joventut manifestava un inconformisme davant de l’ordre establert (fos el que fos) amb el desig de canviar la vida: no només la política, sinó la vida. Potser és precisament perquè la lluita es va perdre i l’esperit s’ha perdut, que exulta veure de nou una pel·lícula com aquesta.

Les protagonistes de Les margarides (Maria I i Maria II, canviant de noms) en certa manera són unes gamberres. Senten el món com una podridura i s’hi avorreixen. Així que decideixen ser entremaliades, fer dolenteries, fotre-se’n de tot, crear el caos on van. La forma s’hi acorda: Chytilová no va seguir cap regla, cap convenció narrativa, i és així que la pel·lícula, a més de joiosament feminista, respira una llibertat que rarament se sent en el cinema actual i de sempre.