Les amigues de Perlov van morir a Auschwitz

Un dia d’estiu del 2007 vaig anar a Lussas, un poble de mil habitants de l’Ardecha on cada estiu s’hi celebren els “États généraux du film documentaire”, per conèixer una dona: Mira Perlov. En aquella edició, s’hi projectava el Diary que, amb molta discontinuïtat, David Perlov, el marit de Mira, havia filmat entre 1973 i 1983. Després de la mort, al 2003, del cineasta israelià, nascut a São Paulo el 1930, Mira i la seva filla, Yael, van decidir difondre el Diary, estructurat en sis capítols d’uns cinquanta minuts de durada. Perlov no havia fet res per fer-ho, com si en tingués prou amb la seva mera existència perquè, com ell mateix diu comentant les imatges rodades en 16 mm sense so, filmant-lo va alleugerir el pesar per l’ostracisme al qual se l’havia condemnat: l’Estat d’Israel, al qual havia arribat a mitjans dels anys cinquanta per treballar en un kibbutz, no volia costejar-li més uns documentals que no en feien propaganda.

Uns mesos abans de viatjar a Lussas, havia descobert aquest diari filmat al festival de Torí perquè, atzarosament, hi vaig conèixer el crític i professor de cinema Ariel Schwitzer. Em va parlar del Diary amb tant d’entusiasme que poques hores després vaig assistir a una sessió que constava del tercer i el quart capítols; els dos primers ja s’hi havien projectat. Vaig sentir una passió fulgurant per una obra excepcional que conté moments de la vida amb familiars i amics, que reflexiona sobre el fet de realitzar imatges, que, entre tantes coses més, pensa críticament sobre l’esdevenir de l’Estat d’Israel. A Torí també vaig veure els dos últims capítols i, més tard, els dos primers al festival Punto de Vista de Pamplona, on vaig conèixer Yael Perlov, una dona vital que, treballant com a muntadora i fent classes a la Universitat de Tel-Aviv, aleshores volia convertir-se en productora amb el mateix esperit amb el qual Daniel Barenboim i Edward Said havien creat la West-Eastern Divan Orchestra: produiria films que reunirien joves jueus i palestins en la seva realització: una manera de contribuir a la pau i a la convivència. Ho va fer i, malgrat que ella ara ha perdut l’esperança que jo creia que mai no perdria, em resisteixo a pensar que ha sigut inútil.

Com la Yael i la seva germana bessona Noemi, havia vist Mira en imatges del Diary. Hi havia percebut una personalitat forta i atraient: sovint somriu davant de la càmera, a vegades sembla que se n’escapolia; d’altres, que jugava a la representació d’ella mateixa. Recordo la meva expectació abans de la trobada, i fins un punt d’excitació. La Carme, amb qui vaig anar a Lussas, també ho sentia. Mira ens va rebre amb la simpatia que li despertava qualsevol que s’interessés per l’obra de Perlov. Ens va parlar de la seva feina com a traductora i professora de llengües. També de les dificultats del seu marit per fer cinema a Israel. De sobte, la Carme va preguntar: “Per què vau anar a Israel?” Va respondre que, en el cas del seu marit, va ser perquè, prenent consciència del fet de ser jueu en saber de la barbàrie nazi, volia contribuir a la construcció d’un país socialista que fa temps havia deixat d’existir. I ella? No ho oblidaré mai: “Per venjar-me dels que van voler exterminar tots els jueus.”

Ens va explicar que mai no sabria per què el camió amb el qual es van endur totes les altres famílies del carrer on vivia, a la ciutat polonesa de Lódz, no va arribar fins a casa seva: perquè era l’última i el vehicle ja estava ple? Els seus veïns van ser deportats a Auschwitz, on van morir totes les nenes amb les quals havia jugat. La seva família va aconseguir fugir. A través de l’ambaixador japonès Sugihara Chiune, que va salvar sis mil jueus; el seu pare havia marxat abans i s’havia establert a São Paulo. Ella recordava una llarga odissea amb la mare i dues germanes fins a obtenir un visat per viatjar a l’Uruguai, el país on van poder anar més pròxim al Brasil.

Només vaig veure un altre cop Mira Perlov, fa quinze anys, a Tel-Aviv, al pis on el seu marit va filmar moltes escenes del Diary: em va resultar emocionant ser-hi, conversar amb ella. Defensava l’existència de l’Estat d’Israel, però no pas moltes de les seves accions contra els palestins i que hagués perdut el caràcter socialista inicial. Fa pocs dies va morir. La seguiré tenint present, com sempre, i recordant-la en unes imatges del quart capítol del Diary que la mostren, amb la Yael, en una manifestació en contra de la guerra del Líban del 1982 i de l’ocupació de territoris per part de l’exèrcit israelià. L’horror sempre retorna.