La destrucció del caràcter

Fa pocs dies, un familiar, encarregat d’un supermercat, em narrava les vicissituds dels períodes de prova dels nous empleats. Explicava anècdotes difícils de creure. Aparèixer borratxo, posar-se de baixa el segon dia o arribar sistemàticament una hora tard cada dilluns sense la cortesia de buscar-se cap altra excusa que “Havia anat de festa”. La darrera va ser que, en no superar el període de prova, els pares del noi, de 23 anys, havien anat a la botiga a demanar explicacions. A qualsevol lector familiaritzat amb la deriva del sistema educatiu no el sobtarà, això. Representa l’extensió del fenomen que, aproximadament fa una dècada, s’ha anat instal·lant en escoles i instituts, de bracet de la “innovació” educativa i l’extensió dels nous valors emparentats amb l’Agenda 2030 amb la seva nova moral oficial de la fragilitat. No només s’aprova universalment pressionant els docents, sinó que s’han registrat alguns casos en què estudiants absentistes s’han graduat per indicació de les inspeccions.

Soc un ferm defensor dels drets laborals i contrari als abusos patronals, a banda de sentir aversió per les jerarquies i l’asimetria entre drets i deures. Tanmateix, aquests capteniments en fase de generalització van més enllà de l’eterna disputa entre treballador i empresari. Resulta l’exponent d’una tendència atomitzadora en el teixit social. Compromet la viabilitat de la societat tal com la coneixem. Més enllà dels canvis accelerats de les darreres dècades, existeix un component que podríem considerar com a “subversió escolar”. L’escola, institució fonamental de la societat contemporània, ha vist capgirar el seu funcionament i les seves funcions. En el seu origen i desenvolupament esdevenia l’espai en què s’introduïa el ciutadà a fi d’adquirir coneixements essencials per a la seva vida posterior, encara que també era un instrument en què, a base de superar obstacles creixents i dificultats progressives, es facilitava l’adaptació al món de les responsabilitats adultes. Unes responsabilitats professionals, familiars o cíviques. És cert que existien disfuncions importants: fracàs escolar, rigideses excessives i un punt de darwinisme. Tanmateix, la lògica educativa, amb les seves virtuts i els seus defectes, s’ha transformat radicalment. A fi de corregir aquestes disfuncions (fracàs, selecció social, rigideses) ha mutat la seva lògica i, partint de la idea de “posar l’infant al centre de l’aula”, és la institució la que s’ha adaptat a ell. I això, és clar, vol dir el risc d’esdevenir una fàbrica d’inadaptats.

A tot això s’hi suma un conjunt de valors més o menys vinculats a l’Agenda 2030 que en la seva enunciació i enumeració semblen raonables (feminisme, sostenibilitat, inclusivitat, multiculturalitat). Ara bé, en la seva aplicació pràctica, sovint es transformen en un seguit de propostes fetes des del ressentiment i el victimisme. La idea que la masculinitat és tòxica; que la intel·ligència ofèn; que la meritocràcia és feixista; que Occident és culpable; que l’ecologisme implica viure pitjor; que el gènere és relatiu; que tot és relatiu. Això forma part de la mateixa legislació educativa –la Lomloe en va plena– i degenera en un cert adoctrinament woke que implica una cultura de la queixa permanent i una reivindicació del victimisme. En altres termes, que el neoliberalisme ha privatitzat i desregulat el progressisme, convertit en una caricatura que censura la força i elogia la feblesa.

No calia aquest adoctrinament basat en aquestes concepcions que estan fent naufragar l’esquerra occidental. Per exercir un capteniment virtuós ja existien ingredients essencials com l’ètica o la filosofia moral. La fragmentació dels individus en clubs d’agreujats i ressentits, aplegats cadascú en la seva bombolla, no pot amagar que la societat actual és molt més desigual que la de l’inici del segle. Fa dues dècades, el sociòleg Richard Sennett publicà La corrosió del caràcter, on exposava com les transformacions en un món laboral caracteritzat per la inestabilitat i la competitivitat extrema havien alienat els individus i corromput les relacions socials i els nexes comunitaris. Amb quatre dècades de neoliberalisme, amb l’Agenda 2030 com a nou catecisme, amb aquestes reformes escolars o una moral pública de la feblesa i la fragilitat, sembla perseguir una veritable destrucció del caràcter, si més no a Occident. I això, en un món cada vegada més perillós, resulta suïcida.