Ars magna

A la sala capitular del monestir La Real de Palma hi ha una escultura de sant Bernat Calvó. Aquest sant que vila-secans i reusencs sentim com a propi, va ser jurista i assessor del rei Jaume I en les conquestes de Mallorca i València, més tard va ser abat de Santes Creus i bisbe de Vic, on és enterrat. Cada 25 d’octubre o pels seus voltants es fa un romiatge fins a Mas Calvó, allà on va néixer i els senyors de l’època, i els titulars actuals, regalen una coca de sucre a tots aquells que adoren la relíquia del sant. La imatge que s’ensenya a Mas Calvó ens presenta un home macat i amb les dents trencades, perquè sembla que, ja sigui amb el que li ha passat a Pep Guardiola ja sigui per no provocar temptacions per la seva bellesa física, l’home es va autolesionar per presentar un aspecte més desagradable. A Palma, en canvi, l’escultura presenta aquesta autoritat del Cister en tota la seva esplendor. Sant Bernat Calvó va ser coetani de Ramon Llull, quan aquest era un infant, i és qui va fundar aquest monestir, que a més té una biblioteca amb més de 50.000 exemplars que és una autèntica joia, sobretot pel llegat lul·lià que conserva. Els pares del “reverend mestre” van entrar a Mallorca amb Jaume I. De gran, i després dels vuit dies en què va ser a la muntanya de Randa en actitud contemplativa, en soledat i silenci, i de rebre certa il·luminació divina, va baixar al monestir La Real, on va escriure l’art major, i l’art general, segons que explica el mateix Llull a la Vida coetània. Llull va rebre l’estructura combinatòria del llenguatge, la forma i la manera del text, la lletra de l’Ars Magna segons que explica l’eivissenc Antoni Marí al seu magnífic Llibre d’absències. I Llull va ser el primer a voler crear un procediment general, una “màquina de pensar”, l’Arbre de la Ciència, buscant una ciència universal de tots els sabers. I això explicat en català i al segle XIII. El món ha progressat i és millor gràcies a l’existència de la nostra llengua i al bon ús que en va fer un savi com Llull. Només amb aquesta ombra ja n’hauríem de tenir prou perquè l’ús social de la nostra llengua fos tot un altre.