El retorn del platonisme

En un dels diàlegs de Plató, concretament el Fedó, s’hi exposa els orígens de l’home, des d’una perspectiva animista. Són les ànimes (psyche) immortals les que pul·lulen per l’espai, amb la intenció d’entrar en el cos humà que més els abelleixi. Amb aquest mite, que Plató atribueix a Sòcrates, hi podríem veure, ja en aquella època, la versió antiga de l’anomenada avui ideologia de gènere. No seria l’anatomia allò que determina la vida sexual de l’home, sinó una elecció feta lliurement en qualsevol moment de la vida. Així, aquest mite platònic es podria aplicar perfectament a cadascuna de les inicials del conjunt LGTBIQ+, però potser abans caldria una breu anàlisi sobre les addiccions i les repulsions actuals. Des del meu punt de vista, venen motivades per la coexistència de dues antropologies antagòniques: la judeocristiana i la neopagana. Per a la judeocristiana, el cos és preeminent en tots els aspectes, cadascun dels òrgans tenen una missió unívoca, i no poden utilitzar-se per a allò que la naturalesa no ho ha disposat. I, fins i tot, en l’aspecte religiós, l’individu no assolirà la seva perfecció fins que no hagi ressuscitat d’entre els morts. Per a l’antropologia neopagana, en canvi, la perfecció del cos depèn de la satisfacció terrenal dels desigs mundans, malgrat puguin contradir la pròpia estructura i anatomia corporal; l’individu es considera amo i senyor del propi cos, i en pot fer el que vulgui. Si en el mite platònic, són les ànimes les que poden elegir lliurement el sexe amb què s’encarnaran, en l’actual mite neopagà ja són les “ànimes encarnades” les que poden fer legítimament la tria.