Un improperi en nom de tots

Es desplacen en filera d’un, ocupant el marge dret d’una vorera força àmplia. Sembla una marxa militar, en el sentit que formen una renglera llarga i sobretot endreçada. Però no són soldats. Són persones que tenen una discapacitat severa i que es mouen, de la primera a l’última, amb l’ajuda de cadires de rodes elèctriques. Hi ha qui té una bona autonomia i la fa anar sense acompanyament, n’hi ha també qui per avançar rep el suport d’una monitora –la majoria són dones, si no totes–. En un moment donat, el grup arriba a una cruïlla que té un semàfor. El color dels vianants és el verd, així que els primers membres del grup comencen a creuar mentre els conductors que tomben des del carrer perpendicular s’esperen pacientment. La filera de persones amb dificultats de mobilitat és tan prolongada que, quan el semàfor canvia de color i es divisa el vermell, encara no han pogut travessar totes. El conductor del cotxe que està més enganxat al pas de zebra decideix no interrompre la marxa i els convida a seguir avançant, malgrat que aquest gest els obliga a contradir el senyal semafòric. Potser ha barrinat que l’ordre de la filera no és atzarós i que si actua com manen les regles, deixa aïllat algú que necessita seguir les rodes del davant. Ho deu pensar el senyor del cotxe, en un gest de solidaritat que si és errat no li farà perdre més de dos minuts, però no pas el conductor del bus que té al darrere i que es desespera en veure que els que estan plantats a la carretera no avancen. Fa sonar el clàxon tant com pot per mostrar el seu malestar. Ell té el semàfor en verd i en sap molt, d’això d’anar per la carretera, què collons li han de venir a explicar que de vegades es poden invertir les normes per ajudar els altres. La filera passa sencera i el conductor del cotxe dedica al de l’autobús l’improperi que tots els presents tenen al cap.