El crim i el càstig

A la sèrie de tele­visió The mor­ning show –Apple TV– es plan­te­gen què fer amb un peri­o­dista que ha estat acu­sat d’abu­sos sexu­als per part d’algu­nes com­pa­nyes i col·labo­ra­do­res de redacció. El per­so­natge que inter­preta Steve Carell pre­sen­tava amb èxit i molt de carisma un mati­nal infor­ma­tiu de gran audiència, i alhora s’apro­fi­tava de la seva posició de poder, del seu talent i de la seva influència dins de la cadena per anar més enllà del sana­ment con­ve­ni­ent amb les joves peri­o­dis­tes que s’hi movien a l’entorn.

El pro­blema que cen­tra la sèrie no és tan sols el de ges­ti­o­nar la mala imatge de la cadena –que el va man­te­nir al lloc de feina durant dècades– sinó evi­den­ciar fins a quin punt la mateixa estruc­tura de poder ho sabia, ho empa­rava, i va tapar-ho amb indem­nit­za­ci­ons –o pro­mo­ci­ons de feina– a les dones que es van sen­tir uti­lit­za­des per aquell peri­o­dista estre­lla. La res­pon­sa­bi­li­tat ja no només és indi­vi­dual sinó col·lec­tiva: qui ho sabia i va callar? Qui va mirar a una altra banda per no com­pli­car-se la vida? I qui se’n va apro­fi­tar, un cop va veure que podia usar també el sexe com a mitjà per pro­mo­ci­o­nar-se? Fins a quin punt, però, han de patir els efec­tes d’aquest cas altres dones, com la seva com­pa­nya pre­sen­ta­dora?

I també: on acaba el càstig moral i legal i comença l’acar­nis­sa­ment? Què fer-ne, de l’abu­sa­dor? Cre­iem en la seva redempció? En alguna mena de reforma moral i civil? O ja serà per sem­pre més un pària, una mena d’empes­tat amb qui ningú voldrà mai tre­ba­llar? És un pro­blema dramàtic poderós, ja pre­sent a les tragèdies gre­gues. J.M. Coet­zee a Desgràcia, la seva millor novel·la, ens mos­tra un pro­fes­sor d’uni­ver­si­tat, expul­sat també després d’haver abu­sat indub­ta­ble­ment d’una alumna. Hi ha expi­ació pos­si­ble? És prou càstig la pèrdua de la feina i del pres­tigi o fins i tot quan ell mateix veu que li vio­len la pròpia filla i el pro­ven de cre­mar de viu en viu no s’arriba a un càstig equi­li­brat?

La justícia no és divina ni cega sinó humana, pas­si­o­nal i foras­se­nyada, moti­vada per les matei­xes for­ces obs­cu­res que van moure l’abu­sa­dor. La llei hi pot dir la seva, impo­sant penes, mul­tes i indem­nit­za­ci­ons, però la soci­e­tat té una moral que va més enllà de la llei, i reac­ci­ona de mane­res que no tenen per què ser jus­tes (com tam­poc ho va ser l’abu­sa­dor). Cadascú fa la justícia que li sem­bla, però ha de car­re­gar també amb el pes de les seves deci­si­ons. Perquè aquesta és la mora­li­tat de totes aques­tes històries: assu­meix el que has fet perquè el que has fet ja no et per­tany sinó que està en els ulls de la tribu i de les pas­si­ons que tu des­fer­ma­res.

Les fic­ci­ons –tele­vi­si­ves, cine­ma­togràfiques o novel·lísti­ques– basa­des en fets reals que s’han escrit després de l’esclat del Me Too i del cas Wein­stein –com l’extra­or­dinària novel·la breu Har­vey, d’Emma Cline, per exem­ple, o la pel·lícula She said– han vol­gut posar en relleu que l’abu­sa­dor, sense una estruc­tura que l’envolta, el tem, l’empara, el pro­te­geix i l’excusa, no és res.

Perquè qui no té poder –econòmic, simbòlic, la capa­ci­tat de can­viar la vida de les futu­res i pas­sa­des vícti­mes– difícil­ment esdevé un abu­sa­dor en sèrie. És així que ja no és tan sols un pro­blema entre indi­vi­dus sinó col·lec­tiu o, com es diu ara, cul­tu­ral. El poder del qual dis­posa l’abu­sa­dor és el que li ha fet pos­si­ble l’abús. Ens hem de dema­nar si el que convé, a més de la feina de la justícia ordinària, no és des­a­po­de­rar-lo, treure-li qual­se­vol pos­si­bi­li­tat d’incidència que el pugui por­tar a abu­sar de nou. Qui ha abu­sat de la seva posició dalt d’una tri­buna, n’ha de bai­xar; se l’ha de fer bai­xar de totes les mane­res. Altra cosa és creure o no en la redempció, o si en el món en què vivim es poden donar sego­nes opor­tu­ni­tats a les per­so­nes quan hi ha tanta gent pre­pa­rada que està espe­rant la seva pri­mera opor­tu­ni­tat i a dar­rere no té cap his­to­rial de delic­tes i fal­tes.

Sabem què fer amb les vícti­mes, però no amb els vic­ti­ma­ris. La mora­li­tat ens pre­para per a l’assistència als per­ju­di­cats, però no sabem què s’ha de fer amb els infrac­tors: com ha de reac­ci­o­nar la seva família, els seus fills, els seus pares? O els seus caps, pre­sents i futurs. Fins i tot podem sen­tir-nos res­pon­sa­bles: què hem fet mala­ment, què hauríem pogut fer per tallar les ales a l’abu­sa­dor? Què podem fer ara per aju­dar a la recon­ci­li­ació, al perdó? Alhora que som cons­ci­ents de la neces­si­tat d’un càstig just.