On no neva ni plou

Quan els pares, dominats per una creixent i angoixant desesperació, buscaven en Patufet, ell responia amb un crit que arribava molt esmorteït, a causa de la sòlida capa de greixos i teixits animals que havia de travessar fins abastar el seu domini auditiu: “Soc a la panxa del bou, on no neva ni plou!” El detall atmosfèric semblava sobrer, ja que és evident que, en un espai tancat com ho és l’estómac d’un gran mamífer remugant, s’hi deuen produir un gran quantitat de fenòmens naturals, però en cap cas la precipitació de l’aigua dels núvols en forma líquida o en forma de petits cristalls de gel. Amb la pista de la panxa del bou, pensava jo quan era petit, els pares ja n’havien de tenir prou per localitzar el fill desaparegut. A què treu cap que, en el conte d’en Patufet, s’hi dediqui tanta atenció al clima?

Avui les estacions d’esquí del Pirineu haurien d’estar a punt d’obrir portes per rebre milers d’esquiadors durant el pont de la Puríssima, moment tradicional de començar la temporada d’esquí. Però aquests dies al Pirineu no hi neva, ni plou amb fred suficient perquè els canons de neu artificial puguin preparar algunes pistes mínimament esquiables. Ni tan sols l’estació aranesa Baqueira-Beret, que s’eleva fins a cotes més altes i es beneficia dels vents més gèlids del vessant nord del Pirineu, no s’ha vist amb cor d’obrir en la primera cita important de l’any, en què les estacions es juguen aproximadament el 20% del seu resultat econòmic. Boí Taüll, Espot i la Molina oferien ahir a la tarda les imatges poc engrescadores de petites clapes enfarinades aquí o allà enmig del gris marronós de les roques i del verd ressec i cansat dels prats despullats.

Bona part de l’economia pirinenca és encara dependent de l’activitat que es mou al voltant de la temporada d’esquí. I això que els senyals d’alarma en aquest sector ja fa temps que es van encendre. De fet, avui pràcticament totes les estacions excepte la de la Val d’Aran són gestionades per la Generalitat, ja que el sector privat no ha pogut assumir el seu manteniment amb les fortes inversions necessàries per mantenir-les actives en situacions de neu escassa. La petita economia pirinenca es troba atrapada dins un sistema digestiu infernal de segones residències, escassa població i un sector turístic encara centrat en els esquiadors de temporada.

Ja fa unes dècades que els científics alertaven del canvi climàtic amb un plany esmorteït que semblava venir de molt lluny, d’una esquerra ambientalista i exòtica. Els negacionistes de llavors, que ara neguen altres coses perquè tot ho troben woke i naïf, són els primers que avui clamen desesperats perquè el sector públic rescati economies abocades a la crisi climàtica, ja sigui per rierols inundats allí o per falta de neu allà, per poder seguir creixent sense fre. Però el clima mana. Per això la història del Patufet hi dona tanta importància. En el conte, tot s’arregla amb una ventositat a temps. Aquí, sembla que esperem que el planeta sencer faci un pet.