Un pollastre al Sàhara
Fins fa pocs anys els estius acompanyàvem grupets per recórrer rutes sobretot del Magrib i del Sàhara. Eren d’aquí, algun espanyol i francesos. Encara podien anomenar-se turistes: eren prou soferts –en 4x4 sense climatització–, molt interessats pel que anàvem veient –persones, paisatges, costums...–, i adaptables als àpats atzarosos. El menjar. Sobretot al desert, el ventall era molt ampli: des d’un sopar “francès” en el 4* algerià estatal de cada una de les poblacions-oasi, a pa amb formatge o sardines de llauna a peu de duna, passant per fer tractes amb algun indígena predisposat a preparar-nos la col·lació. Si la tenien feta, podia ser tagín (mena d’estofat amb verdura), o bé truites, pinxos... Amb un d’aquests un dia vam parlar de què ens podria oferir. L’home, enriallat, ens va suggerir pollastre. Poulet! (són excolònies franceses), va exclamar amb un optimisme que presagiava un dinar aparentment magnífic. Vam pactar el preu per al grup: poulet per a tots (9), precedit per la inevitable salade, pa –sol ser exquisit– i fruita per postres.
Ens vam asseure per esperar que ho preparessin. Va passar mitja hora, una hora i res no feia pensar que el dinar fos imminent. Hem de dir que el temps, el pas del temps, la puntualitat... Mediterrani avall agafa un sentit diferent al que estem acostumats. Amb tot, al cap d’una hora i mitja vaig buscar l’hostaler ocasional i li vaig demanar que com estava l’assumpte del poulet. Aviat estarà enllestit!, va dir. Alguna cosa em va fer dubtar, i li vaig demanar si m’ensenyava l’atuell on suposadament s’estaven coent els cobejats volàtils –no solen/solien tenir cap inconvenient a deixar-vos entrar a la cuina per llufejar. No tingueu pas pressa!, va exclamar. Pressa cap, però els poulets ja deuen estar a prop de cuits, vaig dir-li. Paciència, va contestar, ara els agafarem, mira! I va senyalar-me una marjada on, amb plomes i ben vius, espellucaven mitja dotzena de pollastres! Resulta que encara els havien d’agafar, matar, plomar i tot el que segueix abans de poder ser cruspits. Va fer cara de desolació quan li vaig replicar que fessin les amanides i... truites! Es va girar remugant que quins c... de pressa tenen sempre aquests europeus.
