Un pollastre al Sàhara

Fins fa pocs anys els estius acom­panyàvem gru­pets per recórrer rutes sobre­tot del Magrib i del Sàhara. Eren d’aquí, algun espa­nyol i fran­ce­sos. Encara podien ano­me­nar-se turis­tes: eren prou soferts –en 4x4 sense cli­ma­tit­zació–, molt interes­sats pel que anàvem veient –per­so­nes, pai­sat­ges, cos­tums...–, i adap­ta­bles als àpats atza­ro­sos. El men­jar. Sobre­tot al desert, el ven­tall era molt ampli: des d’un sopar “francès” en el 4* algerià esta­tal de cada una de les pobla­ci­ons-oasi, a pa amb for­matge o sar­di­nes de llauna a peu de duna, pas­sant per fer trac­tes amb algun indígena pre­dis­po­sat a pre­pa­rar-nos la col·lació. Si la tenien feta, podia ser tagín (mena d’esto­fat amb ver­dura), o bé trui­tes, pin­xos... Amb un d’aquests un dia vam par­lar de què ens podria ofe­rir. L’home, enri­a­llat, ens va sug­ge­rir pollas­tre. Pou­let! (són excolònies fran­ce­ses), va excla­mar amb un opti­misme que pre­sa­gi­ava un dinar apa­rent­ment magnífic. Vam pac­tar el preu per al grup: pou­let per a tots (9), pre­ce­dit per la ine­vi­ta­ble salade, pa –sol ser exqui­sit– i fruita per postres.

Ens vam asseure per espe­rar que ho pre­pa­res­sin. Va pas­sar mitja hora, una hora i res no feia pen­sar que el dinar fos immi­nent. Hem de dir que el temps, el pas del temps, la pun­tu­a­li­tat... Medi­ter­rani avall agafa un sen­tit dife­rent al que estem acos­tu­mats. Amb tot, al cap d’una hora i mitja vaig bus­car l’hos­ta­ler oca­si­o­nal i li vaig dema­nar que com estava l’assumpte del pou­let. Aviat estarà enlles­tit!, va dir. Alguna cosa em va fer dub­tar, i li vaig dema­nar si m’ense­nyava l’atu­ell on supo­sa­da­ment s’esta­ven coent els cobe­jats volàtils –no solen/solien tenir cap incon­ve­ni­ent a dei­xar-vos entrar a la cuina per llu­fe­jar. No tin­gueu pas pressa!, va excla­mar. Pressa cap, però els pou­lets ja deuen estar a prop de cuits, vaig dir-li. Paciència, va con­tes­tar, ara els aga­fa­rem, mira! I va senya­lar-me una mar­jada on, amb plo­mes i ben vius, espe­llu­ca­ven mitja dot­zena de pollas­tres! Resulta que encara els havien d’aga­far, matar, plo­mar i tot el que segueix abans de poder ser crus­pits. Va fer cara de deso­lació quan li vaig repli­car que fes­sin les ama­ni­des i... trui­tes! Es va girar remu­gant que quins c... de pressa tenen sem­pre aquests euro­peus.