Aniversari

Com que avui fa anys, amb el fill i els nets encarreguem taula en un restaurant i ens l’emportem a dinar a fora, per escapar dels bullits i les estovalles de cada dia. L’anem a buscar a l’hora convinguda i ja la trobem al portal de baix, amb la jaqueta de mudar, acabada de pentinar, apuntalada a la crossa amb un braç i sostenint amb l’altre el moneder on guarda els mocadors i les pastilles. Igual que a l’estiu, quan anem a la platja, excepte que avui no porta el barret de palla amb un llaç blanc que li vam comprar l’última vegada i que li dona un aire tan entendridor de Miss Daisy amb un deix esquerp. Al cotxe, explica que la neta li ha fet portar a casa un ram de flors amb una dedicatòria: “Per molts anys, àvia. T’estimo!” Ens ho diu rient però se li trenca una mica la veu. La miro pel retrovisor i em recorda aquell ocellet del conte arraulit als peus de l’estàtua d’un príncep, mentre arriba el fred, i faig un intent absurd d’acompanyar-la: “Que maco, Montse, que maco.” I ella, amb les mans a la falda, una nena aplicada a qui porten de festa, confessa que se li ha escapat “mitja llàgrima”. No sé per què ha de ser mitja, però a la gent gran ja li passa, que es treuen el plor de més endintre i l’han de dissimular fent-se passar per càndids o absents, perquè els altres no ho entendríem. Al restaurant, menja poc i amb parsimònia, i a l’hora del pastís, com sempre, demana la porció més petita. Mentre parlotegem fent el cafè, agafa les espelmes, les embolica amb cura amb el tovalló de paper i se les guarda dins la bossa. Acaba de fer vuitanta-set anys, i no hi ha ningú a la taula que honori més la vida.