Un regal a la porta de casa

Algú que no s’ha volgut identificar ens ha deixat un regal a la porta de casa. No guarda cap relació amb les dates que s’aproximen, ni és el lot de Nadal de l’empresa, que m’imagino que volaria si algú el deixés plantat al mig del carrer amb pistes sobre el seu contingut. Pel tipus d’obsequi que és, tenim clar que l’emissor s’hi ha recreat una estoneta. Vull dir que s’hi ha passat una bona estona, en aquell punt de la via on hi ha la porta d’accés a l’habitatge, no que hagi abocat molts esforços en l’elaboració de la cosa. Probablement ha estat idea d’una persona sola, sense la complicitat de ningú més. Ho sospitem perquè l’esglaó de l’entrada a casa és un bon lloc per seure però només hi cap un cul, així que més aviat és un punt d’atracció de llaneros solitaris. Sobretot s’hi asseu, de tant en tant, algun pare o mare que espera pacientment que l’escola del davant obri les portes. De la persona que ens ha deixat el regalet no tenim ni una sola pista. Desconeixem el sexe, l’edat, els seus gustos... Sospitem, això sí, que el civisme no és el seu fort. No creiem que el seu gest sigui una venjança contra nosaltres perquè, fins on sabem, no hem emprenyat ni ens hem discutit amb ningú des de fa molt de temps. Així que encara ara no entenem què feia allà aquella muntanya de closques de pipes, perfectament amuntegades, fruit d’un treball minuciós que es devia allargar durant una bona estona. Desconeixem si després d’això hi ha una persona que va pel món patint els efectes d’un empatx de pipes. Si més no, haurà consumit entre deu i dotze litres d’aigua per compensar els quilos de sal que ha injectat al seu cos. També és cert que el llançament de closques a terra és una pràctica que semblava cada cop més erradicada. Algú, però, ha decidit recuperar-la per venir-nos a dir que, en qüestions de civisme, la batalla mai està guanyada.