L’arbre daurat de Jordi Gispert

Fa uns quants anys, posem-n’hi catorze, en Jordi Gispert em va regalar un quadre. No era pas en agraïment de cap article que hagués dedicat a una exposició seva, una pràctica d’antic règim entre artistes i crítics que m’incomoda bastant, perquè aboca la relació amb l’obra a un mercadeig que espatlla alguna cosa important que hi havia entremig: el desinterès, l’emoció, l’experiència d’haver pensat junts, l’un pintant, l’altre escrivint. Molts anys abans, Domènec Fita va insistir també a donar-me’n un perquè sí, perquè ens estimàvem, però quan es disposava a dedicar-me’l, es va aturar per advertir-me que amb aquella adjudicació signada la pintura “perdria valor”, i només se’m va acudir respondre-li que, sisplau, fes la lletra ben grossa. En Jordi Gispert no em va dedicar el seu, de quadre, perquè de fet no era per a mi, sinó per al meu fill acabat de néixer. Com que li he de guardar fins que sigui gran i, per a desgràcia meva, se l’endugui, tinc la sort de veure’l cada dia al rebedor, quan entro i surto de casa, quan vaig atabalada per minúcies monumentals i de sobte me’l trobo allà, persistent, tranquil·litzador, càlid i amorós com un àngel tutelar. Que una obra d’art, passi el que passi, estigui sempre a favor teu: què més se li pot demanar? Si la descric, hi reconeixereu de seguida l’estil d’en Jordi Gispert, aquella pintura que no s’està quieta, que acull el paper encolat, l’estrip, el relleu, la numeració i la cal·ligrafia, que descriu espais inexistents com si el món fos ben bé allò, aquesta intempèrie vertiginosa que es funda a cada moment, mentre ja està en marxa, i que et deixa la ratlla blava d’un horitzó, uns degotims de llum blanca o rosada, l’esquelet boirós d’una barca o una vinya perquè t’hi asseguis a imaginar, fins i tot fosa en negre, la vida promesa. Al quadre del meu fill, hi va posar, com si brotés del seu nom, escrit amb la lletra trèmula d’un infant, una fulla preciosa de pa d’or, un arbre daurat, que enfonsa les arrels en un magma rogenc sota terra o sota aigua, tant és, perquè el que importa és aquesta claror vertical afirmant-se allà on abans no hi havia res. Aneu a veure l’exposició que té fins al 8 de gener a l’Espai de la Llibreria 22. Entendreu per què alguns artistes ens fan més humans i més feliços.