No deu ser tan difícil

Si fas tele­tre­ball, segur que podem con­ve­nir que pocs moments són tan pla­ents com aquell segon en què tot­hom aban­dona la llar –pre­ce­dit habi­tu­al­ment de cent cin­quanta crits que després cauen en l’oblit– i pots començar a gau­dir del silenci sepul­cral i la con­cen­tració que reclama la feina del dia. Em tro­bava sub­mer­gida en un d’aquests ins­tants, d’ordi­na­dor a punt, cafè a la mà i ins­pi­ració més o menys desen­so­pida, quan de cop una ràfega de cops de mar­tell va fer sal­tar pels aires tota la pau. La sen­tia tan a prop, que sem­blava que algú inten­tava tirar a terra la paret que des de la meva posició podia tocar amb la mà. Mitja hora després, el soroll no feia més que créixer en inten­si­tat. Crec que si algú piqués direc­ta­ment sobre el meu cer­vell no cau­sa­ria tanta molèstia. El diagnòstic, poc després i amb la ins­pi­ració bus­cant un millor cli­ent, era més que evi­dent: obres a la casa adja­cent. Per refer­mar-ho, només va fer falta un ter­ra­bas­tall encara més ines­pe­rat que rebai­xava a fressa l’epi­sodi del mar­tell. Era el moment de la radial elèctrica. Dues hores després, i veient que les molèsties no ces­sa­ven, pre­gunto a uns veïns que encara no conec si per casu­a­li­tat dura­ran molt els tre­balls, més que res perquè tre­ba­llo a casa, i per si haig de bus­car un espai alter­na­tiu o direc­ta­ment sal­tar per la fines­tra si par­lem d’una obra de llarga durada. Seran qua­tre dies, em comu­ni­quen, i després ja podré recu­pe­rar la nor­ma­li­tat, la ins­pi­ració i les ganes de viure i sobre­tot d’escriure. No sé en quin moment hem per­dut la cor­di­a­li­tat que ens duia a avi­sar els altres que durant uns dies cau­saríem molèsties. És tan sim­ple com tru­car a la porta del veí i expli­car la nova situ­ació, no fos cas que la gent del vol­tant tre­ballés a casa, dormís de dia o no li vingués de gust supor­tar el cal­vari. No sé quan ens hem con­vençut que no és neces­sari pen­sar en la resta.