Raça humana
No deu ser tan difícil
Si fas teletreball, segur que podem convenir que pocs moments són tan plaents com aquell segon en què tothom abandona la llar –precedit habitualment de cent cinquanta crits que després cauen en l’oblit– i pots començar a gaudir del silenci sepulcral i la concentració que reclama la feina del dia. Em trobava submergida en un d’aquests instants, d’ordinador a punt, cafè a la mà i inspiració més o menys desensopida, quan de cop una ràfega de cops de martell va fer saltar pels aires tota la pau. La sentia tan a prop, que semblava que algú intentava tirar a terra la paret que des de la meva posició podia tocar amb la mà. Mitja hora després, el soroll no feia més que créixer en intensitat. Crec que si algú piqués directament sobre el meu cervell no causaria tanta molèstia. El diagnòstic, poc després i amb la inspiració buscant un millor client, era més que evident: obres a la casa adjacent. Per refermar-ho, només va fer falta un terrabastall encara més inesperat que rebaixava a fressa l’episodi del martell. Era el moment de la radial elèctrica. Dues hores després, i veient que les molèsties no cessaven, pregunto a uns veïns que encara no conec si per casualitat duraran molt els treballs, més que res perquè treballo a casa, i per si haig de buscar un espai alternatiu o directament saltar per la finestra si parlem d’una obra de llarga durada. Seran quatre dies, em comuniquen, i després ja podré recuperar la normalitat, la inspiració i les ganes de viure i sobretot d’escriure. No sé en quin moment hem perdut la cordialitat que ens duia a avisar els altres que durant uns dies causaríem molèsties. És tan simple com trucar a la porta del veí i explicar la nova situació, no fos cas que la gent del voltant treballés a casa, dormís de dia o no li vingués de gust suportar el calvari. No sé quan ens hem convençut que no és necessari pensar en la resta.