Mig segle de miratges
Imagineu un desert on la llibertat es desintegra com un miratge a l’horitzó. Aquest desert existeix: és el Sàhara Occidental, una de les últimes colònies africanes, atrapada en uns llimbs polítics i humanitaris des de 1976, quan l’Estat espanyol va abandonar precipitadament el territori, deixant el poble sahrauí a mercè de l’ocupació il·legal del Marroc. Avui, un mur de 2.700 km divideix el Sàhara, una cicatriu viva que testimonia la repressió i el control militar del règim marroquí. En aquesta situació d’excepcionalitat, els recursos naturals del territori són espoliats il·legalment per empreses estrangeres, incloses algunes espanyoles, que extreuen fosfats i exploten les seves riqueses marítimes. Fins i tot la sorra del desert és exportada per construir platges artificials a Europa. Però, allà on hi ha dominació, també hi ha resistència. Als camps de refugiats d’Auserd, fa pocs dies, un congrés de juristes internacionals va exigir la descolonització del Sàhara Occidental. Aquest congrés va reafirmar el dret inalienable del poble sahrauí a decidir sobre els seus recursos naturals, seguint el camí marcat per la recent sentència del Tribunal Europeu, que va anul·lar els acords comercials entre la Unió Europea i el Marroc, reconeixent la sobirania del Sàhara sobre el seu territori.
Els juristes també van subratllar les greus implicacions del conflicte per a la justícia climàtica. El mur marroquí bloqueja canals naturals, accelerant la desertització, mentre els refugiats sahrauís pateixen els efectes del canvi climàtic. Per a més inri, el Marroc aprofita la regió ocupada per desenvolupar projectes d’energies renovables, excloent-hi la població sahrauí i consolidant la seva ocupació militar.
Tanmateix, poc pot fer el dret per si mateix. Les solucions justes per a la situació del Sàhara no són més que miratges que s’esvaeixen entre l’abandó i l’oblit internacional. Els oasis d’esperança segueixen llunyans, almenys mentre l’Estat espanyol i la comunitat internacional no assumeixin la seva responsabilitat. El que els juristes reclamen amb fermesa és tasca dels governs: passar de les paraules als fets i garantir, casi 50 anys després, els drets fonamentals del poble sahrauí.
