De reüll
Fantasmes sobre Damasc
Hi ha moments que sembla que la història s’acceleri, que tot es precipita i allò que semblava inamovible comença a trontollar. O almenys, així ho percebem. Com amb la caiguda del mur de Berlín, per exemple, quan el bloc dels antics satèl·lits de l’URSS es va esfondrar com un castell de cartes. O durant l’onada de revoltes contra els règims dictatorials àrabs, en la dècada passada, una “primavera democràtica” ofegada en un bany de sang. Ara torna aquesta sensació de vertigen amb la caiguda, a Síria, de la dictadura del clan Al-Assad, l’última rèplica de la convulsió sísmica desfermada pels atacs de Hamàs del 7-O contra Israel i la implacable resposta israeliana. Quan ningú s’ho esperava, en una operació de només dotze dies, una coalició de milícies islamistes marxa des del nord de Síria i entra victoriosa a Damasc davant la desbandada de l’exèrcit regular i la fugida del president, abandonat pels aliats que l’havien sostingut fins ara, Rússia i l’Iran. Al costat de l’alegria d’opositors i represaliats pel règim, de refugiats que confien ara a tornar, hi ha la por del que pugui passar, del poder i les noves aliances que s’instal·laran a Damasc i de la intervenció que hi tindran les forces exteriors. El fantasma de Líbia i l’Iraq plana sobre la Síria post-Assad.