Amagar Nadal per no ofendre

“Antigament, per aquest temps, i en especial per les envistes de Nadal, es matava el porc. El calendari esculpit a la portalada del monestir de Ripoll representa aquest mes amb l’escena de la matança del porc [...]. En la representació del desembre, en els vells calendaris i còmputs del temps, abunda l’escena d’un àpat que tant pot tractar de recordar la solemnitat de l’àpat nadalenc, com voler donar la idea de la vida casolana al recer de la llar i sota teulat per efecte del fred, que no convida a trescar per descobert.” Aquest text, extret del magnífic Costumari català, de Joan Amades, és una mostra molt petita de la nostra història. Costums, tradicions i una manera de fer i de ser que defineix la nostra identitat. Un amic meu que ha voltat la Seca, la Meca i la vall d’Andorra acostuma a definir-se com universal. Assegura que ell és ciutadà del món i que la millor identitat és no tenir-ne cap. Potser per això no té manies a l’hora de renunciar a la seva llengua quan algú se li adreça en la “universal”, que, pel que deu entendre, és la castellana. Ell, el meu amic, no celebra Nadal perquè diu que no s’hi fa, amb aquestes coses d’església i del catalanisme (?), però no va tenir manies per banyar-se a les aigües del Ganges oferint pètals i dipositant llums d’oli com a senyal de respecte i devoció a l’hinduisme. Es nega a cantar el Virolai però segueix per televisió la festa del corder. És d’aquells que menystenen l’escudella i s’entusiasmen pel ramen, que han pujat al Machu Picchu però que mai no s’han atansat al turó de la Seu Vella per contemplar la magnificència del monument arquitectònic de la catedral antiga i el castell del Rei, des d’on s’albira tota la ciutat de Lleida, el riu Segre i gran part de l’horta de la nostra ciutat. Ser ciutadà del món deu ser això. Menystenir el de casa, potser? Renunciar a la teva identitat adoptant la identitat dels altres? Potser per això el meu amic està d’acord amb la iniciativa nadalenca del dissenyador Imanol Ossa optant per bombetes de colors “inclusives” al Raval de Barcelona. Ell, repetint les paraules d’Ossa, també pensa que unes bombetes d’envelat de festa major remarquen la multiculturalitat d’aquest barri i que, per tant, no tindria cap sentit posar guarniments religiosos. En cap moment el meu amic es planteja que la festivitat de Nadal és, precisament, una festivitat religiosa i no pas uns dies per deixar sota mínims la targeta de crèdit. Nadal és Nadal. La missa del gall, el betlem, el Cant de la Sibil·la que se celebra arreu dels Països Catalans, les nadales, el tió. Contràriament al que pensa i diu el meu amic, les bombetes “inclusives” del Raval exclouen de la festa de Nadal la gent que hi viu, marginant-la, deixant-la fora d’una festivitat que va molt més enllà d’una religió o una altra, sense l’oportunitat de poder celebrar unes tradicions i uns costums que no són excloents, sinó que tenen una voluntat generosament integradora.